ENTREVISTA
Cultura 11/11/2017

Javier Vallhonrat: “Se’ns ha oblidat que som natura”

i
Cristina Ros
3 min
Javier Vallhonrat: “Se’ns ha oblidat que som natura”

PalmaFa anys que treballa amb la natura i al ritme que aquesta li marca. Es pot dir que Javier Vallhonrat (Madrid, 1953) va fer com a fotògraf un procés a la inversa: duia una activitat trepidant en la fotografia de moda, quan encara hi havia temps per dedicar a l’observació de les imatges sobre el paper, i va decidir optar per la contemplació i la reflexió en el moment que el món es va superpoblar de càmeres fotogràfiques que disparen a dojo. Vallhonrat, Premi Nacional de Fotografia 1995, no només canvià els escenaris, sinó també els processos de treball i els principis que el guien. Sense defugir l’estètica, preval l’ètica. La setmana passada, va oferir una masterclass a Es Baluard: ‘Explorant el procés’.

Quins són els motius que us fan posar l’accent en el procés del treball fotogràfic?

Crec important desplaçar l’interès que sempre ha tingut l’art en el resultat final cap al procés. És molt més aclaridor, s’entenen moltes més coses quan fixam més l’atenció en els processos, en la metodologia i els seus assajos o en els jocs estratègics que no en l’obra acabada.

De fa uns anys, vós acompanyau, a través de la fotografia, el procés evolutiu d’una glacera al Pirineu d’Osca. És la càmera el mitjà de la vostra consciència ecològica?

Hi ha en aquest treball una evident preocupació mediambiental, com en la majoria dels que he realitzat de fa més d’una dècada. Treball en contacte directe amb la natura i intent fer-ho des del respecte, l’empatia i l’afecte. Se’ns ha oblidat que som natura. En general, la miram de manera depredadora o com un element exòtic de consum turístic, o fins i tot de manera plaent, lúdica. D’una manera o d’una altra, se la consumeix. I així ens trobam amb casos, com ara el govern dels Estats Units, que neguen l’evidència del canvi climàtic. Intent pensar i fer pensar sobre això. La natura és un espai de reflexió que ens retorna la nostra pròpia imatge. Hi insistesc, som natura.

Situat a l’alta muntanya, quina idea teniu del paisatge?

A mi no m’agrada parlar de paisatge, ni faig fotos de paisatge, sinó de natura, que té més significació que no el concepte de paisatge i que em permet parlar d’ecologia i de respecte. En tot cas, treballar amb la natura m’ofereix unes possibilitats d’introspecció molt potents. La relació amb l’alta muntanya et dona una gran lliçó d’humilitat i de relativització del temps. Per posar l’exemple de la glacera, només em permet treballar un mes a l’any. M’hi instal el mes d’agost, treballant la idea de la permanència. Per fer aquesta feina, no ets tu qui decideix, i aquesta és una gran lliçó.

Aquest és un treball lent, molt allunyat del ritme de Madrid, la ciutat on viviu, també del ritme del mitjà fotogràfic i del tot oposat al que portàveu quan éreu un dels fotògrafs de moda més demanats arreu del món. Va deixar d’interessar-vos la moda?

A mi la moda em va interessar molts d’anys perquè, a més de ser una bona sortida professional, estava molt lligada als canvis socials i culturals (la música, la transgressió, la Movida...). La veia com un camp de desenvolupament que et deixava espai per a l’experimentació. He de reconèixer que em va ser difícil escapar d’aquell èxit. Però jo havia anat desenvolupant un treball personal, que m’interessava més. Així que ja fa uns 15 anys que vaig dir basta, vaig sentir que havia acabat l’experimentació en aquell camp, que ho tenia massa per mà. Alhora, el paper perdia espai i les imatges es començaven a llegir a un ritme de vertigen.

Quan tothom fa i comparteix fotos, quin espai queda a l’artista?

Hi ha molts d’artistes que reflexionen sobre aquesta profusió d’imatges i les conseqüències. És una opció. Està clar que amb la sobrepoblació de càmeres, deixa de tenir vigència la fotografia com a registre. I així i tot, encara que resulti paradoxal, jo mateix estic treballant una fotografia de registre, perquè tota aquesta rapidesa i tecnologia ens dona la possibilitat de monitoritzar i captar espais mínims de temps. Per això també pos èmfasi sobre els processos. Abans fèiem i mostràvem fotos unes persones posseïdores d’una tècnica; també aquesta tècnica és ara a l’abast de tothom. Crec que, sobre l’artista, hi recau una major exigència. L’art com a objecte dotat de qualitats estètiques i per a la pura observació deixa de tenir sentit en un món que ens interpel·la amb milers d’imatges en tot moment. Haurem de posar en valor una certa ètica de la forma.

stats