ENTREVISTA
Cultura 23/02/2018

Joan Ramon Bonet: “No es tracta d’anar veient les coses, sinó de mirar-les”

Germà de Maria del Mar Bonet, es va dedicar a la fotografia, especialment a mirar l’art i els artistes, cosa que assegura que també li ve de família

i
Cristina Ros
4 min
Joan Ramon Bonet: “No es tracta d’anar 
 Veient les coses, sinó de mirar-les”

PalmaJoan Ramon Bonet (Palma, 1944) té moltes històries paral·leles en la seva llarga trajectòria com a fotògraf. Fill del periodista Joan Bonet, es va iniciar com a cantautor als anys 60 i va ser el primer illenc a incorporar-se a Els Setze Jutges, col·lectiu al qual posteriorment va introduir la seva germana, Maria del Mar Bonet. Ell havia estudiat marina mercant i es va embarcar, per això, la seva participació en el col·lectiu que va impulsar la Nova Cançó va ser intermitent. Després de compondre una dotzena de temes i enregistrar tres discos, amb la dissolució d’Els Setze Jutges, Joan Ramon Bonet va deixar el món de la música per dedicar-se a la fotografia. Aprofitam l’exposició que té al museu modernista de Can Prunera, a Sóller, per parlar amb un fotògraf que sobretot ha mirat art i artistes, però no només.

Per fer servir el títol de la vostra exposició a Sóller, quina és La mirada del fotògraf?

La meva és una mirada diversa a l’ésser humà, per fer visible allò que moltes vegades és inaccessible o està silenciat. En el cas d’aquesta exposició, és una mirada al món de setze artistes de les Illes, a través de retrats que he anat fent en diverses èpoques i que es mostren al costat de les obres que cadascun té a la col·lecció del museu de Can Prunera. He après molt apropant-me al treball dels artistes. N’he pogut apreciar la força i també la manca de força. I no parl de força física. Record Joan Miró que, poc temps abans de morir, tenia preparades unes teles molt grans que, físicament, no podia abastar. Jo feia fotos al taller de Son Boter. Miró havia agafat un paperet dibuixat, molt petit, i una xinxeta, i l’havia clavat sobre aquella immensa tela blanca. No tenia forces, però aquell era un quadre immens.

D’on ve el vostre interès per l’art?

Vaig néixer en una família que escrivia, tant el pare com la mare. I tenien molts amics artistes. De petit, jo els coneixia pel seu nom. El meu pare pintava; la Maria del Mar també pinta i fa ceràmica; en canvi, jo mai he sabut agafar un llapis. Però l’art m’ha donat el viure. Sempre he mirat pintura. No només això, sinó que m’ha interessat observar com la treballen els pintors, d’aquí la meva passió per entrar als estudis dels artistes, sense molestar.

Un vessant important del vostre treball és la fotografia d’obres d’art per a catàlegs, llibres o registres de museus. Què n’heu après?

Sí, he treballat molt en aquest àmbit, que ara continua el meu fill David. Reproduir art no és el mateix que fer fotos. És un ofici que t’absorbeix -has d’estar al servei de l’obra- i que t’obliga a ser tècnicament perfecte. Fins i tot ara, que es poden retocar amb programes digitals, has de saber que amb el Photoshop o amb qualsevol altre programa no arreglaràs un quadre que, prèviament, has il·luminat malament. Qui s’ho pensi, va equivocat. En tot cas, si en aquesta feina no hi hagués hagut la part vivencial, del contacte amb els artistes, la tècnica per si mateixa no m’hauria interessat.

¿Encara preferiu la fotografia analògica que la digital?

A mi m’interessa més treballar amb negatius que no amb càmera digital, que també faig servir. Faig menys fotos i m’hi fix més. No és millor una cosa o l’altra, simplement fotografies diferent si primer mires. I és que, per a mi, és molt important ser conscient que no es tracta d’anar veient les coses, sinó de mirar-les. Amb l’analògica tenc la foto al cap, trii el que m’interessa, no vaig provant si em surt una bona foto. De cap manera voldria que això sonàs com una crítica. Si fos jove o fotoperiodista, seria diferent.

Disculpau si vaig mig segle enrere, al temps en què vós éreu el número onze d’Els Setze Jutges. Com contemplau ara aquella època?

Per a gairebé tots els que en fèiem part era un moment inicial, d’amistat i de molt voluntarisme. Volíem dur la nostra llengua a la música i, tot i tenir la censura i la Guàrdia Civil sempre a sobre, ho vàrem aconseguir. També teníem persones que ens ajudaven molt, com Salvador Escamilla. Si no hagués estat perquè sempre convidava un de nosaltres al seu programa, no sé si l’exemple d’Els Setze Jutges hauria proliferat. Va ser una aventura curta però intensa. Està bé que es dissolgués perquè era necessari que els integrants que ho volguessin es professionalitzassin. Ni podíem ser tots d’Els Setze Jutges (Raimon no ho era, però hi era molt proper), ni el grup es podia eternitzar. Les coses només de capelleta no funcionen.

L’any passat es compliren 50 anys de la cançó No serem moguts. La considerau vigent?

Absolutament. O no ho són el Què volen aquesta gent? de Maria del Mar i tantes altres que ens porten a una altra època i, alhora, a la que vivim ara?

Què és Maria del Mar Bonet per al seu germà?

Em sent molt orgullós d’ella, i no és només orgull de germà. Per a mi, és la millor veu de la Mediterrània. A més, ha fet una tasca immensa d’agermanar i enfortir les cultures mediterrànies. Nosaltres som mediterranis per damunt de tot, però hi establim poca relació. El centralisme ha volgut afeblir aquesta identitat. Amb la cultura, l’Estat ha fet el mateix que amb el corredor mediterrani.

stats