Societat 14/05/2014

Llorenç Valverde: “És més fàcil canviar la Constitució que el teclat de l’ordinador”

Investigació Tenia històries trobades en moments de recerca que li cremaven a les mans. Llorenç Valverde confessa que en deixar el vicerectorat de la UOC va trobar el temps que li faltava per contar-les. Acaba de néixer ‘Set fracassos que han canviat el món’

Cristina Ros
4 min

Llorenç Valverde (Felanitx, 1943) és com un nin petit, que quan sap una cosa no està content fins que no l’ha contada. És el que diu d’ell el seu amic Llorenç Capellà, escriptor, i Valverde ho comparteix i li fa gràcia. El matemàtic i informàtic, catedràtic de l’àrea de ciències de la computació i intel·ligència artificial de la Universitat de les Illes Balears (UIB) i exvicerector de tecnologia de la UOC, es va anar trobant històries sobre invents que han tengut la capacitat de transformar la vida de les persones. Aquesta setmana es presenta el seu llibre Set fracassos que han canviat el món. Del rentavaixelles a la telefonia mòbil, que acaba de publicar l’Editorial UOC.

Per què en diu fracassos, si parla de grans invents?

En dic fracassos perquè en cap cas aquests invents s’han acabat utilitzant com pretenien els seus creadors. Sense anar més enfora, les eines de la comunicació digital havien de ser alliberadores, però han passat a ser també instruments de control de les persones. També diria que tots aquests invents, com la majoria, són respostes encertades a preguntes equivocades.

Quin és, per vostè, l’invent per excel·lència?

Si ho miram des de la perspectiva dels segles XIX i XX, sens dubte el gran invent és el telèfon. Ningú, a l’Exposició Colombina de Chicago del 1893, es va adonar que l’invent que es presentava amb el nom de Commutador de Strowger seria el que faria possible l’automatització del sistema telefònic, amb tot el que ha suposat després. I gràcies a l’electrònica, per fer de franc el telèfon va néixer l’ordinador personal. Diria que el telèfon ha estat el gran invent i motor del segle XX, això malgrat les companyies telefòniques.

El primer capítol del llibre comença dient: “Els fabricants d’espelmes no van inventar les bombetes elèctriques”. Què vol dir amb això?

Hi ha invents rupturistes i innovacions evolutives. Al llibre tots els invents són rupturistes perquè s’aparten de les línies generals d’investigació del seu moment i en el seu camp. Els fabricants d’espelmes -i ho podem aplicar a qualsevol producte- no inventarien la bombeta elèctrica. Farien espelmes cada vegada millors, no hi trencarien. M’explic?

Així que els invents arriben de manera inesperada. ¿No es poden fer prediccions sobre quins seran els pròxims invents que canviaran el món?

Tot el que és trencador mai no es troba en un llistat de prediccions. Ho deia Niels Bohr, el premi Nobel de física del 1922: “Fer prediccions és molt difícil, especialment si són sobre el futur”. Fa temps que vaig decidir deixar-me sorprendre i no intentar fer càbales sobre una cosa que no sé com serà.

¿Vostè diria que un invent té capacitat per canviar el món?

El món canvia perquè sempre està per canviar. En tot cas, un invent no canvia res, és el que fa la gent amb aquest invent. Diria que un invent és un instrument que fan servir les persones per canviar el món.

Quina és la dinàmica per fer el que es diu “un invent”?

La dinàmica de tota invenció o innovació ve de cercar una solució per a un problema, o de cercar una resposta per a una pregunta. Però això és un sistema de comportament erràtic perquè, com deia, no hi ha gaire correlació entre la pregunta motivadora i l’ús que ha acabat tenint la resposta. El rentavaixelles, per exemple, és l’invent d’una dona que volia protegir una porcellana xinesa perquè no la malmenassin les persones que feien net a la casa. Volia protegir-la d’un error humà. Miri, si tots haguéssim estat homínids perfectes encara seguiríem igual, amb la caça i la pesca.

En tot cas, hi ha problemes sense solució.

És clar, hi pot haver problemes sense solució. El que és segur és que no hi ha solució sense problema.

Vostè escriu que hi ha invents que creen una dependència i que, encara que siguin solucions imperfectes, se’n fa molt difícil la substitució.

Com és el cas de la disposició dels teclats de les màquines d’escriure o dels ordinadors. Encara que Dvórak demostràs que el seu teclat reduïa la distància que recorren els dits en un dia normal de tecleig, passant a recórrer uns dos quilòmetres en comptes dels quinze a vint-i-cinc quilòmetres diaris que ens obliga a recórrer un teclat Qwerty, no hi va haver manera de canviar-ho. És més fàcil canviar la Constitució que el teclat de l’ordinador.

Vostè, que s’ha passat la vida a la universitat, ¿creu que s’hi fomenta la innovació?

La universitat té dues funcions igualment importants en aquest sentit. D’una banda, estar embarcada en la recerca i en la investigació. I ho fa, encara que a Espanya l’empresa no l’acompanya. De l’altra, ha de ser capaç d’incorporar innovacions rupturistes al seu sistema. A més d’això, diria que la seva funció fonamental no és tant la d’ensenyar sinó la d’acompanyar el procés d’aprenentatge dels alumnes perquè puguin treure el millor d’ells mateixos. El problema és quan es prioritza la informació i no la formació. Et formes quan reflexiones i interioritzes el que fas.

stats