PERMETEU-ME que gairebé no parli de la màgia de Paco de Lucía, quan les cordes de la seva guitarra espanyola han deixat de sentir els dits de qui les pessigava amb extraordinari delit. Parlen avui del gran mestre els qui més en saben. Així que permeteu-me que no siguin els sons que arrabassava l’objecte d’aquestes línies i que em refereixi a l’illa on el músic va trobar la màgia. A Paco de Lucía no li agradava que parlassin d’ell. A Mallorca hi passava pràcticament desapercebut. De fet, de les poques coses que li hem sentit per aquesta illa que va descobrir el 2002, i hi va voler quedar, és precisament una defensa acèrrima del territori, de les arrels i de la cultura més autèntica que encara es pot sentir a vegades i en certs racons de per aquí. Això l’enamorava, això era el seu paradís. Com ho és el de tants que han fet niu aquí i, en certes ocasions, ens fan tenir la sensació que se senten més gelosos d’aquesta illa que nosaltres mateixos. Ahir -quin dia, si no?-, el seu amic i assessor tècnic, el productor musical Antoni Noguera, em comentava que Paco de Lucía li havia confessat que, a la fi, a Mallorca hi havia trobat ca seva, i que així ho reconeixien ell i la seva dona cada vegada que entraven a la casa d’Establiments després d’unes setmanes d’absència. Ell deia que necessitava la mar i foravila, i avui s’hauria sentit ofès en escoltar Rajoy parlar de la riquesa que pot donar el petroli. Paco de Lucía, qui va anar a defensar les nostres illes a Londres, en temps del govern del Pacte, i va alertar amb veu ben alta del perill que corria el nostre territori si es continuava explotant. Com en els seus grandíssims treballs musicals, tenia molt clar el que volia i com ho volia, perfecte i pur, sense contaminar.
