ENTREVISTA

Marc Trivier: “La fotografia et fa entendre que tot passa, però res no desapareix”

El fotògraf ha assegurat que "La selecció de personatges que vaig fer és cosa de l’estimació, de la meva intimitat, no és una relació objectivament avaluable"

Ha tingut davant la càmera, esperant per ser retratats, Samuel Beckett, Borges, Jean Genet, William S. Burroughs, Cioran, Foucault, Thomas Bernhard, Francis Bacon, Andy Warhol, De Kooning, Robert Frank, John Cage, Frank Auerbach, André Masson, Dubuffet i Tadeusz Kantor, entre molts altres. Marc Trivier (Bèlgica, 1960) només tenia 19 anys quan va començar a viatjar, amb la seva vella Rolleiflex, amb l’objectiu de fer un retrat a aquelles persones del món de la literatura, la música, l’art i la filosofia que admirava. A tots els feia gairebé el mateix retrat, no gens complaent, i fins i tot algun s’hi va negar. En el marc de l’exposició que, organitzada per la Fundació Toni Catany, revisa a Llucmajor la trajectòria del fotògraf (fins al 13 d’agost), hi parlam dels retrats i retratats que s’hi exhibeixen, juntament amb paisatges o seleccions de les sèries realitzades en escorxadors o a malalts psiquiàtrics, i també de la seva singular concepció de la fotografia. Sempre inquietant.

Vàreu escriure que “el retrat seria una mirada tensa, a l’espera”. Té a veure amb la tàctica que heu fet servir sempre amb els retratats, això és, fer-los seure en una cadira, deixar la càmera al trípode, sense posar-vos-hi al darrere, i activar el temporitzador?

No tenc idea realment del que passa quan faig un retrat. La qüestió és que tots pensam que som algú, ens feim una idea de nosaltres mateixos, i aquesta és la imatge que volem projectar. La tensió sorgeix quan la persona es troba davant la càmera esperant la foto. El moment d’espera per ser retratat és una trobada amb tu mateix en confrontació amb la imatge que tens i vols donar de tu. Llavors sorgeixen els dubtes. Però jo no he cercat mai res, ni he anat amb idees preconcebudes. M’he mantingut a l’espera, no sé de què, i la tensió surt tota sola, en molt poc temps, quasi de seguida.

Parlaríeu de retrats psicològics?

No, de cap manera. Es diu sovint i, en general, hi ha un abús d’aquest concepte en la fotografia. Jo no crec en els retrats psicològics, com tampoc crec que la fotografia sigui capaç de desvelar capes més íntimes o interiors que allò que es veu. La fotografia per mi no estarà mai capacitada per anar més enllà de la superfície. La fotografia s’atura en la superfície de les coses, allà on hi ha llum, perquè és obvi que fotografiam la llum, allò que està il·luminat. La lectura després la fa qui la mira.

Els vostres retrats no han estat encàrrecs, sinó decisió pròpia. Heu cercat unes personalitats determinades per retratar-les?

La selecció de personatges que vaig fer és cosa de l’estimació, de la meva intimitat, no és una relació objectivament avaluable. Són els autors de la pintura que jo estim, la literatura que estim, el cinema, la filosofia, el pensament que m’interessa. Són les persones amb les quals volia establir un vincle afectiu. Sempre he pensat que el subjecte burgès, el personatge conegut, no és suficient per donar-te un bon retrat. La persona mai pot objectivament, per si sola, justificar una imatge. És més, t’equivocaràs si penses que una persona que està molt interessada a ser subjecte d’un retrat et donarà una bona foto, perquè no sol ser així. Un mal retrat de Winston Churchill no és una bona foto, és només un document. El subjecte de la foto només és un pretext.

En certa mesura, sempre heu fet el mateix retrat. Pot ser que, al cap i a la fi, sigui el vostre retrat?

És molt habitual dir que la fotografia és sempre l’autoretrat del fotògraf, però no ho compartesc gaire. Jo pens que la fotografia és el resultat d’una relació entre el subjecte de la fotografia i qui la fa. Mirar implica una relació, però alhora obliga a una distància. Per mirar cal estar separat. Si no és així, no ho veus. Els enamorats no es veuen l’un a l’altre, estan massa a prop, no posen distància.

Què us han dit els personatges retratats quan els heu ensenyat la foto? S’hi troben bé?

La reacció varia de l’un a l’altre. En general, no n’estan gaire satisfets [riu]. Abans els he ensenyat retrats que he fet a altres persones, però segurament cadascú pensa que ell serà diferent de la resta [torna a riure]. N’hi ha que m’han dit que no volien que els retratàs. Per exemple, el cineasta Michelangelo Antonioni. Vaig passar una tarda amb ell a Roma, li vaig ensenyar les meves fotos, se les va mirar i em va dir que no, que si s’havia de veure entre aquests retrats, estava segur que tindria malsons.

Treballau en analògic i amb càmeres rústiques...

Rústic és un eufemisme. Són velles i pobres. El que a mi m’interessa d’aquestes càmeres, enfront de les modernes i digitals, és que tenen problemes. No et donen problemes, sinó que perceben els problemes, els defectes, els senten i els reflecteixen. Si hi ha massa llum, si no n’hi ha prou, ho trobes en l’analògic. Tot queda reflectit a la superfície de la foto, i això m’interessa. No tenc cap necessitat de veure la foto prèviament, no vull veure abans els fantasmes que hi sortiran després. La fotografia són les traces del temps, et fa entendre que tot passa, però res no desapareix. D’altra banda, he passat tota la meva vida de fotògraf intentant perdre’n l’habilitat, crec que ho he aconseguit. Voler tenir allò que se’n diu savoir faire trob que és la cosa més imbècil que es pot pretendre.

Etiquetes