EL MÓN DE L'ART de Balears va gaudir d'un luxe durant les darreres dècades. Tenir Maria Antònia Cantarellas com a  responsable de la secció d'Arts Plàstiques del Govern balear només es va poder valorar en el moment que la vàrem perdre, fa tres anys segurament llargs (o ho semblen), quan es va jubilar. Dissabte se'n va anar, així que sumam dues pèrdues, la de la funcionària insubstituïble i la de la bellíssima persona que ha estat.

He parlat del món de l'art i no només dels artistes perquè Maria Antònia Cantarellas feia costat a tothom, no només als protagonistes de les exposicions que es cuidava d'organitzar, els creadors de les obres, sinó a tots quants hi participaven: comissaris, escriptors, traductors, equip de muntatge, transportistes, fotògrafs de les obres, dissenyadors dels catàlegs... Ella ho duia tot i ho duia sempre amb un sentit de l'humor i una estimació que avui hem de considerar, això, un luxe que difícilment tornarem a tenir.

Que tothom la valorava i li agraïa la feina feta ja ho vàrem comprovar quan no hi va haver artista que no digués que volia sumar un dibuix a la caixa homenatge per la seva jubilació. A mesura que s'acostava el dia de la celebració sorpresa, la caixa s'havia de preparar cada vegada més grossa perquè hi cabessin les obres. I ella, "au, au, au, no sé per què ho heu fet tot això", deia llevant-hi importància, com si no s'emocionàs. I sí que n'hi donava, d'importància, sí que s'hi emocionava. Ens estimava a tots i l'estimàvem.

L'estimàvem perquè es feia estimar. Era la persona perfecta per viatjar, per fer feina, per anar a dinar, per repassar com havia quedat un treball, per escapar-se un moment de compres, per beure una copa, per un cigarret compartit... Sempre hi havia temps per fer una rialla. Ja la trobam molt a faltar.