OPINIÓ

Miró, entre escultures

Hi ha molt de Mallorca a l’exposició d’escultures de Joan Miró al Centro Botín de Santander. Hi és el 'Personatge' (la pastilla de sabó amb l’ou) que va donar l’artista a la ciutat de Palma el 1981 i que sempre que pujam el carrer del Conquistador veim com festeja d’enfora amb la 'Nancy' de Calder. Una gran escultura que, multiplicada per obra i gràcia de les edicions originals, pot estar a dues ciutats alhora. Hi són els indiots dels nostres betlems. Hi ha tamborets cordats de bova, senalles i senallons, objectes diversos que Miró ajuntava per crear noves figures. Hi és en la majoria de les peces, com a propietària, la Fundació Pilar i Joan Miró, que una encara ara no entén perquè ha canviat de nom i s’ha posat Miró Mallorca Fundació (a més d’esborrar el nom de la dona que va contribuir-hi generosament, això de posar la naturalesa de l’entitat darrere del nom és un anglicisme que, en la nostra llengua, grinyola i molt). 

És una bona exposició que, comissariada per Joan Punyet i María José Salazar, presenta a Santander gairebé un centenar d’escultures de l’artista català. És una gran exposició, segurament la més gran que s’ha fet mai de l’escultura mironiana, si es té en compte que Miró, entre el 1928 (any de la seva primera peça escultòrica, present a la mostra) i el 1982 (quan signa la darrera, també a la mostra), en va fer 396, segons consta al catàleg raonat que elaborà un altre net de l’artista, el difunt Emili Fernández, juntament amb la historiadora Pilar Ortega. I és una bona exposició, sobretot perquè, en un relat cronològic ben presentat al llarg i ample de les grans sales de l’edifici de Renzo Piano (un edifici molt més generós en el seu interior que no exteriorment), s’ha sabut situar Miró, molt Miró, entre les escultures.

Dit amb la boca petita, entre els llenguatges que va treballar Joan Miró, l’escultura segurament és l’àmbit en el qual l’artista és menys fi, cosa que no lleva que en té d’excelses. Immens en l’expressió gràfica, a Miró sempre li agraïm la subtilitat, la capacitat de dir-ho tot en el lleu tremolor d’una sola línia, en el batec d’un color. Té raó Joan Punyet quan afirma que el seu padrí era “l’antiescultor”. Per això agraïm que en el relat de la mostra que es pot veure a Santander fins al 2 de setembre s’hagi tingut l’encert de recórrer al Miró més subtil per enriquir el relat: agraïm els objectes preparatoris, els esbossos i dibuixets plens d’anotacions de l’artista fets en qualsevol tros de paper, les fotografies, algun quadre gloriós, objectes que han inspirat les seves escultures i, entre tot, algunes peces que el confirmen com l’home que va ser capaç de crear universos perquè puguem somniar.

Visit aquesta exposició, 'Joan Miró. Esculturas 1928-1982', al temps que avanç en la lectura de la biografia de l’artista, 'Joan Miró. El nen que parlava amb els arbres', escrita per Josep Massot i recentment publicada per Galaxia Gutenberg. És un llibre de referència, es nota que és una biografia feta per un periodista, per un bon periodista que s’afanya a deixar-hi molta informació. Potser massa. La biografia s’allarga fins a les 800 pàgines, i això que gairebé la meitat de la vida i obra de l’artista, els anys que van del 1947 al 1983, es deixen un poc menys que embastades en les 50 pàgines darreres, cosa que fa pensar que pot tenir segona part. Pot ser un poc massa.

Etiquetes