OPINIÓ

La Miró anul·la Miró

La web de la Fundació Pilar i Joan Miró, que ara es diu Miró Mallorca, s’obre amb una frase de l’artista més gran que ha tingut l’illa: “Vull que tot quedi darrere meu com estigui en el moment que jo desaparegui”. Es llegeix com una declaració fundacional. Convé llegir-la i rellegir-la, i més aquest dilluns que, després de mesos tancat, s’ha tornat a obrir el Taller Sert en el qual va treballar Joan Miró fins als darrers mesos de la seva vida. S’ha tornat a obrir al públic i ho ha fet -atenció!- substituint per reproduccions totes les obres originals de l’artista que s’hi havien pogut contemplar durant dècades. Només imaginar-ho, fa plorera.

La reproducció és l’antiobra, no té res a veure amb l’art. Una reproducció és simple mecànica, mentre que l’original és esperit pur. La reproducció converteix en pla tot allò que tenia relleu. La reproducció no batega, és simplement una imatge, quan en tota expressió artística allò important no és el que s’ha fet, sinó com s’ha fet. La reproducció és només un 'souvenir' amb el més pejoratiu del terme. Una reproducció no té un procés com té tota pintura, tot dibuix, tot esbós, no comença ni acaba enlloc, només n’és la foto. Una instantània -què té d’instantània una obra d’art?

Hi ha una màxima de les inqüestionables en art que diu que tota mala obra guanya en ser reproduïda, mentre qualsevol obra de qualitat empitjora en una reproducció. Podeu fer la prova i es compleix en tots els casos. Les obres que deixà Miró en el seu estudi avui ja no són ‘mirós’, són l’anti-miró, que era tot emoció.

Aquesta decisió que ha pres el patronat de la Fundació diuen que per motius de conservació contravé tots els principis de la museística. Si un espai, com és en aquest cas el Taller Sert, no reuneix les condicions de climatologia per a l’òptima conservació de les obres, el que s’ha de fer és condicionar-lo. Si això no fos possible, que en cap cas és així, millor deixar-lo buit que convertir-lo en un teatre, una representació estàtica i falsa del que fou. I en tot cas, s’ha d’anar en compte amb tanta prevenció, perquè podem acabar amb totes les obres tancades en cambres cuirassades, i arribar a creure que podem gaudir igual en mirar reproduccions.

El Taller Sert era un santuari fins al moment que es decideix canviar les obres per reproduccions. Era un lloc ple de màgia, un espai on es podia sentir el batec de l’artista quan pintava. Era un espai on s’havia detingut el temps, i Miró hi era en tant que hi eren les seves obres.

“Vull que tot quedi darrere meu com estigui en el moment que jo desaparegui”. Fa un parell d’anys, varen esbucar ca seva. Després varen fer un hotel Miró amb festives interpretacions de la seva obra. I ara les pintures i els dibuixos del seu taller ja no són ni pintures ni dibuixos. D’aquí a no res, ens poden repartir fotocòpies i esperar que els facem una reverència. Molt lamentable, però molt.