EN MATÈRIA de corrupció, de malversament de doblers públics o de qualsevol altra gestió econòmica irregular del que és patrimoni de tota la ciutadania, no s’hauria de permetre aquesta picabaralla tan política com humana que és el “i tu més” que un llança a qui té enfront. Però a la vegada tampoc es pot ser massa condescendent amb la disculpa, més humana encara que sense justificació possible, del “i aquell manco”, que tracta de minimitzar els fets d’una persona que ens és afí o d’una entitat amb la qual, per un motiu o un altre, ens sentim identificats. Ho hem sentit milers de vegades al nostre entorn més proper. Ahir mateix ho vàrem escoltar o llegir respecte de més de dues notícies que res tenen a veure l’una amb l’altra. Però aquest de la condescendència és un mal que afecta només països on la corrupció, petita, mitjana o immensa, es mou de pinte en ample. Sempre m’ha resultat curiós que les persones que tendeixen a disculpar els seus són les primeres que no consenten que a casa o a la seva empresa els toquin un cèntim. Cremarien a la foguera qui gosa fer-ho. Òbviament, les persones que senten que els doblers públics no són seus són les que primer se’ls apropiarien per poc que en tinguessin l’oportunitat. A Balears ja sabem que el sentiment d’impunitat és contagiós en sentit piramidal, de dalt a baix. I si ahir deia que hi ha frases masclistes que no es poden dir ni de conya, el mateix puc repetir respecte de la gestió pública: Amb els doblers de tots, tolerància zero.
