FORABROMES
Opinió 17/05/2019

“No hi ha cultura sense educació”

i
Cristina Ros
2 min
“No hi ha cultura sense educació”

VA SER un dels molts clams que traspuaven les camisetes verdes. “No hi ha cultura sense educació”, cridaven a les portes de la inauguració de la Nit de l’Art del 2013 centenars de persones vestides de verd, ressons de la mobilització més multitudinària que recordam en la història recent d’aquestes illes. D’això, en fa poc més de cinc anys. S’augurava el canvi polític, una resposta contundent als qui llavors governaven en contra de la nostra cultura. Es podia preveure també que, en canviar el govern i donada la mobilització social, s’entraria en una legislatura de gran estímul, sobretot en les qüestions per les quals tanta gent havia sortit als carrers.

No ha estat així. Potser per esgotament, potser perquè en educació hi havia moltes coses a reendreçar, potser perquè els docents necessitaven poder centrar-se de bell nou en la seva feina i potser també perquè en la present legislatura s’ha fet una política educativa més tècnica que no creativa i innovadora, més de portes endins que no cap a fora, aquest àmbit ha estat notòriament silenciós. Tan poc procliu a fer renou, que han estat poques les veus que s’han aixecat per estirar les orelles a unes formacions polítiques incapaces de consensuar al Parlament el gran pacte educatiu i tirar endavant la llei d’educació.

Els que visquérem amb il·lusió aquell crit del “No hi ha cultura sense educació”, ara, en fer una lectura dels programes electorals de les formacions que concorren a les eleccions autonòmiques, insulars i municipals del ja molt proper 26-M, trobam a faltar una vinculació estreta i decidida entre la cultura i l’educació. Per ser més precisos, no s’hi troba ni de manera decidida ni titubejant, i les escasses referències que hi ha són tan anecdòtiques, tan simplificadores, tan petites, que no s’ho paga fer-ne esment. En els principals programes electorals, en l’apartat de cultura, no hi ha mesures ni cap compromís que posi l’accent en l’educació.

Això sí, ara l’èmfasi en gairebé tots es posa en les indústries culturals, que no diré que no siguin necessàries i que no necessitin suport públic com es fa a la pràctica totalitat de països del món. Podrien, en tot cas, especificar els plans que tenen, si més no perquè fins ara, i amb els governs successius, s’ha fet poc o res més que la subvenció sense gaire sentit. Igualment, quan hi llegim sobre l’impuls a la creació, haurien de dir-nos com, perquè estimular la creació no hauria de tenir res a veure amb el fet de pagar bitllets d’avió a tutti quanti i cap on sigui, que és això mateix el que pensam quan sentim el concepte “internacionalització”, present també en molts dels programes. La creació té molt a veure amb l’estímul col·lectiu i en una transmissió constant i il·lusionada de coneixements, i això passa per l’educació. El “No hi ha cultura sense educació” és encara avui el clam que hauria de sonar, perquè és l’única manera de posar fonaments a allò que no en té. I el trobam a faltar.

stats