A MALLORCA, des de fa quatre anys, n'hi ha que no fan teatre, ni res que s'hi assembli. Els professionals de les arts escèniques se les han hagut d'enginyar com bonament i precàriament han pogut i han posat moltes ganes, gran esforç i no poca imaginació per suplir la manca de polítiques d'estímul i promoció d'aquestes arts. Els que no han fet teatre, ni res que s'hi assembli, han estat els responsables de l'Administració que té les competències culturals a l'illa, el Consell de Mallorca, que va començar fa quatre anys posant com a responsable del teatre Principal de Palma una dona de partit, l'exconsellera d'Agricultura Margalida Moner, la gestió de la qual ha demostrat ni més ni manco que és això, una dona de partit.
Aquest dissabte passat, l'autor i director de teatre Josep Ramon Cerdà posava el dit dins la nafra des de la contraportada de la nostra edició de paper. Deia que amb tot el que ha estat la programació i la gestió del teatre Principal aquests darrers quatre anys, el més sorprenent és que fins ara no hagi esclatat la crisi que ha fet que tot el sector de les arts escèniques a Mallorca exigeixin la dimissió de Margalida Moner, la professionalització de la direcció del que hauria de ser el centre de referència per a les arts escèniques i un gir de 180 graus en els criteris de programació. La precarietat que viuen aquests professionals, això és la por de no tenir cap oportunitat de feina, escrivia Cerdà, explica que el sector no s'hagi aixecat abans.
A dues setmanes de les eleccions, la gent del teatre i de la dansa, a més de demanar la dimissió de Moner, denuncien l'absoluta manca de polítiques culturals del Consell de Mallorca. Els motius vessen, perquè aquests quatre anys tan tristos per a tota la cultura d'aquestes illes, si qualque institució ha anat encara més perduda que la resta –i ja és dir–, ha estat la del Consell insular. A les protestes s'hi podrien afegir tots els altres àmbits de la cultura, des dels artistes visuals fins als músics, des dels escriptors fins a la gent del circ, per no parlar de paralització en les inversions estatutàries com és el cas flagrant del Centre Internacional de Fotografia Toni Catany.
Que ara hi hagi protesta i exigències de canvi pot semblar tard. Els quatre anys ja han passat i la veritat és que en fa tres que tot aquest despropòsit cultural ja era una evidència. Ara bé, serveixi aquesta veu de denúncia, a la qual des d'aquí m'afegesc, perquè qui sigui que els electors triïn per estar al capdavant de la cultura d'aquesta illa demostri almenys el seny suficient i el respecte necessari per posar tota planificació en mans dels qui en saben.
