Dissabte a vespre, la plaça de Sant Jaume de Portocolom va esdevenir símbol de moltes de les coses que volem, de les millors coses que tenim i de les coses per les quals paga la pena lluitar. També, potser sobretot, de les que hem perdut. No podia haver-hi millor lloc per al magnífic concert que oferiren Maria del Mar Bonet, Borja Penalba i Toni Cuenca, sota els vells pins i amb els nombrosíssims assistents que trepitjaven la terra amb fullaraca de pinar que conserva com un tresor aquesta plaça.
Quants d’espais públics com aquest de Portocolom han desaparegut dels pobles de Mallorca? Quantes places com aquesta s’han enrajolat, se’ls han arrabassat els pins i s’hi han fet pasteres on se sembren floretes d’hivernacle que s'assequen i s’han de canviar cada dos per tres? Quantes d’aquestes places noves i dures s’han saturat de terrasses de bars perquè damunt l’enrajolat es diu que les taules i les cadires no coixegen?
Sense idealitzar-lo, perquè no es pot dir que Portocolom estigui com hauria d’estar, la seva part vella és un dels pocs llocs de l’illa que encara ens recorden els pobles de mar de la nostra infantesa. M’ho deia l’altra dia una nativa, la poeta i cantant Glòria Julià, a l’entrevista que vàrem publicar a l’ARA Balears: no hi ha molts pobles de costa a Mallorca on ara puguis sentir el record de quan érem nines. Casetes baixes i senzilles, aferrades les unes a les altres, comerços escassos, llocs per viure en carrers que baixen i pugen del moll, s’han conservat molt més que a la immensa majoria de pobles de mar mallorquins, com s’haurien d’haver conservat s’Arenal, el Port de Pollença o la Colònia de Sant Jordi, per no posar més exemples. Per això, sota els pins de la plaça vella de Portocolom tenia tot el sentit escoltar Maria del Mar Bonet cantar Costa i Llobera, Rosselló-Pòrcel o Maria Mercè Marçal, amor, respecte i reivindicació.
Tothom dret en sentir el ‘Què volen aquesta gent?’ dedicat als presos polítics. Alguns es passejaven amb la camiseta de la Plataforma Antiautopista, trobaves aquí i allà representants dels col·lectius Salvem Portocolom que tant han fet i fan per conservar aquest nucli costaner de Felanitx. També els de Terraferida, un col·lectiu al qual mai no podrem agrair a bastament el que fa per remoure consciències i exigir la sostenibilitat de l’illa. Com els de Tot inclòs, com el nostre GOB de sempre, com els de SOS Posidònia, com tants altres. És per això que quan Maria del Mar Bonet cantava dissabte la ‘Cançó de fer camí’ –“més fort que mai”, va cridar–, el poema de Maria Mercè Marçal, musicat per Borja Penalba, una pensava en la força del feminisme, sí, però també en tantes altres lluites, com les esmentades, que es fan a força de sumar: “Dins la pell de l’ona salada, serem cinc-centes, serem mil. Perdrem el compte a la tombada. Juntes farem nostra la nit”.
El matí del mateix dissabte, la plataforma Salvem Portocolom va denunciar que el batle de Felanitx vol permetre que les cases senyorials del poble, i també les de Portocolom, es reconverteixin en hotels, una idea que des de l’Ajuntament felanitxer es presenta com un revulsiu i que torna a ser una passa més per a la massificació d’una illa massificada. Una passa més que com la desaparició de les places de pins, de les casetes baixes, de l’olor dels molls i dels estius de poble, una vegada fetes, no tenen tornada enrere. No toqueu Portocolom, perquè serem cinc-centes, mil o quatre-mil per defensar-ho.
