Obres perdudes i obres tudades (i 2)

RECTIFICACIÓ, A MITGES. Entre la primera part d'aquest article i l'escrit d'avui, hi ha una setmana interposada. Dimarts passat, la notícia recent de la recuperació de l'obra de Joan Miró no només va forçar que aquesta secció canviàs el tema anunciat, sinó que fa que avui comenci amb una rectificació, a mitges. Dues setmanes són moltes per a un diari, així que val més recordar que l'article amb el mateix titular que l'actual s'iniciava dient que la Fundació Pilar i Joan Miró era un dels pocs centres públics d'art contemporani de les Illes que tenien ben custodiada i catalogada la seva col·lecció, i que més ens valia fixar-nos en com està el patrimoni artístic de les distintes administracions -Govern, consells insulars, Ajuntament de Palma i resta de municipis- per tractar de cercar-hi una solució que el dignifiqui i pugui donar garanties de futur. Idò bé, rectific: amb tot el que hem anat sabent sobre la Miró, no es pot posar la mà pel seu funcionament. És més, la Policia ja ha deixat d'investigar el cas de la desaparició i retrobament de l'obra. La Comissió de Govern de la Fundació no va acceptar la dimissió de la directora que ells mateixos exigiren. Només s'han donat deu dies per a la investigació interna al centre. Si a tot això hi sumam la troballa, en uns contenidors de fems, d'una caixa amb el logotip de la Fundació Pilar i Joan Miró (encara que no transportàs l'obra perduda, no és de rebut que les caixes, amb el preu que tenen i amb la imatge gravada, estiguin descontrolades), la converteixen en un focus més d'intranquil·litat per a tots aquells que ens preocupam pel patrimoni públic, el seu sentit i conservació.

CALEN SOLUCIONS. Les administracions públiques que, al llarg de les dues darreres dècades, han comprat centenars, milers d'obres a galeries i a artistes, sense pensar a configurar una col·lecció amb criteri, sense tenir en compte que no disposaven d'espai per conservar les peces en condicions, han de posar solució a tot aquest guirigall. El camí per fer-ho és llarg, però no és costós. Es requereixen criteris, no necessàriament doblers. Així que no els val l'excusa que ara es fa servir davant qualsevol projecte cultural. Si els polítics que tenen la responsabilitat sobre el patrimoni artístic diuen "no tenim un euro", en aquest cas (com en altres, per cert) ho podem traduir per un "no ens interessa gens".

AIXÍ NO POT ANAR. L'estat de les obres de les col·leccions públiques és tan lamentable que posar-hi criteri i mà és una urgència. Qui escriu aquestes línies optaria per unificar les principals col·leccions per registrar-les i custodiar-les com cal, tot i que cada fitxa donàs testimoni del seu origen. Amb això, s'evitaria que tornàs a passar que un artista està representat amb gairebé la mateixa obra a dues col·leccions que tanmateix són patrimoni de la ciutadania. Amb això, es detectarien les mancances amb vista a la continuació de la col·lecció. I amb això, també, s'estalviaria en custòdia i conservació. En tot cas, es faci conjuntament o per separat cada administració, els mateixos tècnics de Patrimoni o els que hi ha als museus municipals o autonòmics podrien posar-hi ordre, fitxar les obres una a una i introduir-les en un registre en el qual es pogués saber, d'una vegada, quins autors estan representats, amb quines obres i en quines condicions es troben. Quan aquesta feinada estigui acabada, es podrà decidir quines peces han d'anar a museus i centres d'art, i quines poden ocupar despatxos i passadissos. Hauran passat anys i pot ser que les administracions hagin sortit de la crisi, i puguin habilitar un magatzem com cal per conservar les obres que puntualment no es mostrin. Un magatzem té un cost, però és infinitament menor que el d'haver adquirit milers d'obres i deixar-les que es tudin.