OBSERVATORI
Cultura 24/11/2017

Parlem clar

i
Cristina Ros
3 min
Parlem clar

Un dels grans valors que té la societat és la seva capacitat de mobilització, de posicionament en favor de les causes col·lectives en les quals creu, i de lluita contra aquelles xacres que la destrueixen. A l’altre costat, totes les grans contradiccions: la del periodista que denuncia els maltractaments a les dones i, a casa, no tracta la seva parella com li agrada que el tractin a ell, amb respecte i estimació. La de la televisió que, amb el pretext de denunciar la violació d’una jove, s’acosta al delicte com el voltor que vol treure rèdit de la part més pudent de la societat. La dels representants d’unes institucions públiques que surten a fer minuts de silenci cada vegada que hi ha un crim masclista, però no són contundents amb els micromasclismes que engreixen la violència contra les dones. La denúncia col·lectiva és efectiva si individualment també s’actua amb la determinació que requereix la gravetat d’uns fets genera- litzats, comuns, malauradament quotidians, al voltant teu, al meu voltant. No passar-ne ni mitja.

La claredat del missatge

‘La discriminació també és violència’ és el subtítol del taller sobre art, violències i feminismes que, impartit per Alelí Mírelman i Encina Villanueva, s’ha fet durant els dos darrers dies al Casal Solleric. El missatge és clar i l’objectiu, lloable. En l’àmbit de les arts visuals no acabaríem si haguéssim de fer un llistat de les artistes (també homes, menys) que, de fa dècades, propicien una reflexió i una denúncia de la violència contra les dones. Artistes, associacions d’artistes i col·lectius diversos creen obres, fan tallers, conferències, investigació a voler que, sens dubte, contribueixen a un estat de conscienciació de la crua realitat i de la voluntat creixent d’erradicació.

Però així com he posat un exemple d’una acció que s’ha fet a Palma aquests dies per ressaltar la claredat del missatge transmès, podria posar-ne molts d’altres, fins a afartar-nos-en (ho aconsegueixen aviat), que fan servir una retòrica complicada, pràcticament inintel·ligible fins i tot per a qui la desenvolupa, molt en la línia del discurs teòric en el qual s’envolta una part substancial de l’art d’unes dècades ençà i que ha creat i crea una desafecció, un desinterès i allunya tota possibilitat d’aconseguir l’objectiu pretès.

En l’exercici del compromís social que aquestes artistes i col·lectius demostren, i atesa l’emergència d’aturar qualsevol violència contra les dones, encara que sigui a costa de semblar menys “intel·lectuals”, convindria que artistes i els que els envolten parlàssim clar i senzill, des de la creativitat, sí, però amb una crida diàfana que pugui contribuir a provocar reaccions contundents.

Pressupostos de Cultura a Cort

Després de conèixer el projecte de pressupostos de Cultura del Govern i del Consell de Mallorca, aquesta setmana se’ns han presentat els de Palma. Contràriament al que s’havia dit -la gran aposta per la cultura, pel Casal Solleric, Ses Voltes, etc.-, la realitat és que baixen les partides ‘Arts visuals i programes públics’ i ‘Arts escèniques, música i cine’, quan les quantitats del 2017 eren misèrrimes. Al Casal Balaguer se li adjudiquen 100.000 euros per a tot l’any 2018. O saben fer màgia o no faran res, com fins ara.

Alhora, Antoni Noguera anuncia que la capitalitat els dona una partida per convertir l’antiga presó de Palma en “un centre cultural de referència”, segons diu el batle. Amb els anys i en aquesta terra, arribes a comprendre que qui et parla d’un centre de referència no vol dir res. És un dir; deu pensar que queda bé. En tot cas, em deman si no seria més raonable donar una injecció econòmica per intentar que es converteixi en referent algun o alguns dels centres que ja existeixen que no voler crear-ne de nous. Si els que ja hi ha només poden sobreviure en condicions de gran precarietat, a què ve ara que la gran aposta sigui un altre centre cultural? I, després, què li donaran, 100.000 a l’any?

stats