26/08/2016

Pep Tosar: “La política assenta la precarietat: d’aquí a no res, literatura de barra”

5 min
Pep Tosar passa unes setmanes a Deià, mentre prepara els propers espectacles.

PalmaL’any que es compleixen dues dècades de la mort de l’escriptor Miquel Àngel Riera, l’actor, director i autor teatral Pep Tosar n’ha recuperat Poemes a Nai, un espectacle de poesia i música que Tosar no ha deixat de fer des que el dirigí i estrenà al teatre Lliure de Barcelona el 1990, amb Lluís Massanet i Joan Bibiloni. Demà el tornarà a pujar als escenaris, al Club Pollença (21 h), recitant i cantant en solitari i acompanyat a la guitarra per Joan Arto. No se n’han fet gaires, d’homenatges al manacorí en aquest 20è aniversari. I Pep Tosar du el seu celebrat Poemes a Nai a Pollença perquè, com és ben sabut i ell mateix s’encarrega de recordar, “a Manacor fa 20 anys que no hi faig res, em tenen absolutament vetat, i no som l’únic”.

No fareu el Poemes a Nai a Manacor, el municipi de Miquel Àngel Riera?

No és perquè l’espectacle dedicat a l’obra de Miquel Àngel Riera sigui meu, però sincerament crec que a Manacor haurien d’estar obligats a fer-lo. Fa 20 anys que va morir, i el Poemes a Nai, que des del 1990 hem fet a tot arreu amb un èxit més que notable, no s’ha presentat mai al poble del poeta. Els hauria de fer vergonya. A més, tampoc no s’ha fet en condicions el meu espectacle d’un altre manacorí excepcional, el Tots aquests dois, dedicat a la vida de Guillem d’Efak i que vaig haver de representar en un bar de Manacor, malgrat que l’he duit per nombrosos teatres del país. Mirau, estic segur que si es commemoràs un aniversari de Salvador Espriu, Arenys de Mar programaria un espectacle que fos un referent sobre la seva figura i l’obra, perquè si no ho fes, seria massa sospitós. Encara que per totes les plataformes de petit poder hi ha capelletes, hi ha actituds que no es poden tenir perquè van en contra de qui programa, del municipi i de la gent.

Passats 20 anys de la seva mort, com sentiu ara Riera?

Miquel Àngel Riera va ser el primer poeta d’aquella generació de postguerra que vaig conèixer, abans que Blai Bonet i els altres. Jo anava a escola a Manacor, tocava la guitarra i feia cançons, i havia musicat alguns poemes de Riera. La seva poesia és perdurable, no ha envellit gens i avui continua anant directa al bessó de l’ésser humà. Pel que fa al disc de Poemes a Nai, que gravàrem el 1993, poc temps després de l’estrena de l’obra al Lliure, sent que la música de Joan Bibiloni tampoc no ha envellit. En canvi, la meva recitada, sí. Avui pas més gust de fer-la, no debades tenc 25 anys més d’experiència, i això per força s’ha de notar.

Quina és la vostra percepció sobre la situació actual del teatre a les Balears, a Catalunya i a Espanya?

No tenc una visió gaire optimista del teatre en general. Les coses, al teatre, no passen al marge del que succeeix en altres àmbits. Tot està relacionat i es mou més o menys alhora. Des del meu punt de vista, el teatre no viu un bon moment com a llenguatge artístic. Com en gairebé tot, hi prevalen els doblers, la rendibilitat econòmica, i això ha penetrat fins al darrer racó, fins al racó més petit del teatre. Fins i tot en els escenaris públics, que sempre havien estat artísticament més protegits, ara també hi ha un domini dels doblers que ho condiciona tot. I això passa a les Balears, a Catalunya i arreu d’Espanya. I passa més que a la majoria de països del món, sobretot molt més que no pas en aquells que tenen i mantenen una tradició de teatre.

Quines conseqüències pensau que ja s’han fet visibles per aquesta prevalença dels pressuposts i dels resultats econòmics, en el teatre o en la cultura en general?

Estam culminant o ja ha culminat el procés d’ingenuïtzació o estupidització (com en vulgueu dir) del públic, un públic que fa 25 anys es considerava preparat per gaudir d’un teatre entès com a llenguatge artístic, el teatre d’art que en deim.

I ara què passa?

Ara, si no fas un teatre excessivament populista, amb els actors o actrius que estan fent la vulgaritat més gran a la televisió, no entres en les programacions, ni a les privades ni a les públiques. Si no fos lamentable, tindria una certa gràcia veure com avui els escenaris oficials diuen o pensen que no faran un sainet vulgar; programen o fan Shakespeare, però el fan amb el format del sainet vulgar. Així, qualsevol pot dir que ha anat a veure Shakespeare i bravejar que l’ha entès. Avui, totes les obres estan construïdes per evitar el fracàs econòmic. I això ens ho trobam en el repartiment o, el que és més greu, en la dramatúrgia. Quants pics hem sentit allò de “no diguis aquesta frase que no l’entendran, és massa elevada, rebaixa el nivell”. Allò que deia, estupidització.

A banda dels motius econòmics, no creis que n’hi ha d’altres?

La política també s’ha volgut ficar als teatres. A les Balears en som pioners, però passa arreu que, per no saber-ne, mesclen l’amateurisme amb el teatre professional. En aquests temps de crisi, als responsables polítics ja els ha anat bé que els autors i actors de teatre hagin cercat noves fórmules per continuar treballant. Parl del microteatre o del teatre de barra. Amb això, la política normalitza la precarietat: d’aquí a no res tindrem literatura de barra, quatre fulls d’una obra de Shakespeare per llegir als bars.

Per fer-vos la contrària, no es pot pensar que fórmules com aquestes acosten un públic que no és consumidor habitual de cultura?

El públic no hauria de necessitar trampes ni caramels per familiaritzar-se amb la cultura.

Supòs que em direu que això passa per l’educació, on les disciplines artístiques gairebé no ocupen lloc.

En altres països, i ja no parl de ciutats com Londres, Berlín o París, sinó també de Buenos Aires o de Polònia, el consum cultural en general i el de teatre en particular fa part dels hàbits de les persones. Hi han anat tota la vida, és una tradició, ve de l’educació familiar. I el públic està avesat a veure bon teatre, per això no els pots donar un sainet, perquè s’aixequen i se’n van. Potser exager o és una manera de dir-ho, però, per ser honestos, el teatre d’art hauria de tancar i deixar que passàs aquesta marabunta, i mentrestant pensar-s’ho. En aquest país no hi ha un espai per a un teatre que només procedeixi de les idees.

Des que deixàreu el teatre Maldà, heu intentat convèncer la Diputació per poder recuperar les sales de l’antic Institut del Teatre i fer-ne un projecte similar.

Aquí sempre passa igual. Des que es va tancar el Maldà, hem fet moltíssimes reunions, a tothom li sembla una gran idea. Jo hi he estudiat i m’ho conec perfectament, té unes possibilitats immenses. Però ningú no fa res, no decideixen res. I el projecte dorm a qualque taula de la Diputació de Barcelona.

stats