PeriodistaSI PARLAM DE LLENGUA, l’anomalia a les Balears és que no hi hagi més mitjans de comunicació privats en català. Més ben dit, l’anomalia és que no hi hagi més comunicació en la llengua pròpia. I això inclou des de la carta dels restaurants fins a l’assortidor que està programat per fer-te saber quina benzina poses. També és una anomalia que l’oferta de pel·lícules en català (originals, subtitulades o doblades) sigui nul·la. Tot això fa que un gruix importantíssim de la població, que té coneixements més que suficients de català -les enquestes que publica el GRESIB així ho demostren-, entengui que a les Balears l’única llengua que és necessària i té valor és el castellà. I tot això, a més, després de més de quatre dècades d’ensenyament del català a les escoles de les Illes, no és casual, sinó que respon a una estratègia perfectament dissenyada des del nacionalisme espanyol. Ja hi pot haver una Constitució, tan defensada quan interessa, que proclama el plurilingüisme de l’Estat, que ja s’han encarregat tots els governs espanyols d’afeblir, de dividir les altres llengües i de fer entendre que només n’hi ha una que sigui negoci.
Quan, fa un parell de dies, Cort va anunciar que, en la propera edició dels premis Ciutat de Palma, hi haurà un premi de periodisme i que serà per a treballs publicats en català, es va destapar la caixa dels trons que tan avesats estam a veure oberta i tronant. Un fet que s’hauria de veure tan natural com és que les nostres institucions públiques donin suport a la llengua pròpia va desencadenar que fins i tot el sindicat de periodistes, SPIB, pronunciàs un lament molt lamentable denunciant la discriminació que s’exercia amb els periodistes que treballen als nombrosos mitjans en castellà. L’SPIB, que no n’ha dit ni pruna per les retallades i ERTO soferts pels companys dels mitjans de més tiratge només començar la pandèmia, que no sol denunciar les condicions laborals dels periodistes, ni l’espoli de professionals que de la premsa fan partits polítics i institucions públiques, ni de tants altres greuges.
El català és en clara minoria a les Illes perquè s’ha fet tot el possible perquè sigui així. També el periodisme en català està en una clara situació de feblesa. Per la mateixa estratègia política espanyola, mantenir aquí un mitjà privat en català és infinitament més difícil: fins i tot amb una bona feina periodística, tot d’una es toca el sostre. Si fer periodisme és un un compromís social, fer-lo en català significa multiplicar enormement l’esforç del compromís. I es fa perquè naturalment que aquí hi ha d’haver periodisme en català. I naturalment, també, que les institucions públiques han d’afavorir la llengua pròpia i compensar allò que altres sempre han volgut descompensar.
