Pilar Citoler: “La meva col·lecció és la meva biografia”

PalmaAprofitàrem la inauguració de l’exposició Pilar Citoler, 40 estius a Pollença per parlar amb qui és reconeguda com una de les grans col·leccionistes espanyoles d’art contemporani. Pilar Citoler (Saragossa, 1937) ha compaginat la vida entre l’exercici de l’odontologia i una gran tasca de seguiment, suport i difusió dels artistes i les obres. Premi Arco de col·leccionisme (2005), Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts (2007), premi Arte y Mecenazgo (2014), cofundadora de l’Associació 9915 de suport al col·leccionisme i, entre d’altres, patrona d’honor del Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia, té un premi internacional de fotografia que porta el seu nom i que atorga la Universitat de Còrdova. Fa cinc anys, Pilar Citoler va donar les 1.200 obres de la seva col·lecció Circa XX a l’IAACC Pablo Serrano, però ha continuat col·leccionant. És una selecció de la nova col·lecció la que s’exhibeix, fins el 10 de juny, al convent de Sant Domingo de Pollença, en una mostra comissariada per Jero Martínez i Toni Ferrer.

Ser col·leccionista és una decisió meditada? Com hi arribau?

No m’ho vaig plantejar mai. M’agrada pensar que vaig néixer amb ànima de col·leccionista. Dels meus cinc germans, jo era la que ho guardava tot, fins i tot les capsetes dels estris de dentista del pare. Ho guardava i ho tenia com si estigués exposat. No sé si hi ha algun racó al cervell dedicat al col·leccionisme, però si hi és, jo ja el tenia més desenvolupat [riu]. Quan vaig acabar la carrera de medicina vaig anar a Madrid a especialitzar-me en odontologia. Allà, a Madrid, se’m va obrir tot un món de possibilitats. Era finals dels anys 60 principis dels 70, s’obrien galeries dedicades a l’art contemporani, la Ynguanzo, la de Juana Mordó; era el moment del grup El Paso, del Grupo de Cuenca, dels ressons de Dau al Set... Aquell ambient, la possibilitat de conèixer artistes d’arreu, de visitar galeries i museus, tot allò em va fascinar. Devia ser l’any 1970, més o menys, quan vaig comprar la primera obra, un oli de José Caballero, El andaluz errante. En cap cas pensava que jo fos col·leccionista. I així fins avui.

Quan preneu consciència que estau formant una col·lecció?

Jo no en tenia consciència. Comprava obra que es creava en aquell moment, a més de peces d’artistes estrangers més consagrats que començaven a mostrar algunes galeries, poquíssimes. Amb els artistes ens fèiem amics, alguns fins i tot es convertien en pacients meus. Anava als seus estudis, tot i que gairebé sempre he comprat a les galeries perquè defens i don suport a la seva tasca, que em sembla importantíssima. Tenia les obres a casa, començava a tenir obres a terra, als passadissos. Quan la meva mare venia a Madrid, a ca meva, em preguntava per què comprava tantes obres si ja no tenia lloc per posar-les. Jo sempre li deia que això no té res a veure amb el lloc. En tot cas, van ser els amics que començaren a parlar de la meva col·lecció i a qualificar-me de col·leccionista. I em vaig dir: “Doncs bé, soc col·leccionista”.

S’ha de tenir doblers per fer una col·lecció. Éreu una jove rica?

S’ha de tenir doblers, uns certs doblers, és clar, però jo vivia, sempre he viscut, de la meva professió de dentista. Vull dir que no he estat una empresària que pogués guanyar milions. Gastava en obres d’art tant o més del que guanyava a la consulta. Les galeries i els artistes sempre han estat molt generoses amb mi, em donaven i em donen moltes facilitats per al pagament, terminis còmodes que s’adaptaven a les meves possibilitats. Així ho he anat fent sempre, amb uns certs diners i una mica de màgia.

Com definiu la vostra col·lecció?

Jo som una col·leccionista espontània, no he pensat mai a adquirir obres d’art com a inversió. Si un artista ha deixat de treballar o ha caigut en valor de mercat, a mi no m’ha importat, perquè si li he comprat una obra és perquè m’agrada. No m’he cenyit a uns noms, a un llenguatge, a uns corrents. He adquirit les obres que m’agradaven i que em podia permetre. He fet la col·lecció sola, sense assessors, per intuïció, per gaudir de les obres. He col·leccionat pintura -molta en suport de paper, que sempre he valorat-, escultura, vídeo -ara he entrat en les instal·lacions- i sobretot fotografia. La meva col·lecció reflecteix els meus gustos, les meves emocions, la meva història. M’agrada pensar que la meva col·lecció és la meva biografia.

Començàreu a col·leccionar fotografia quan gairebé ningú ho feia.

A mi no em va costar mai reconèixer el valor de la fotografia. M’agradava de molt jove, al pare ja li agradava i em regalava càmeres. Jo sabia que té un valor especial i, des del començament, no vaig dubtar a comprar-ne. És cert que a la fotografia li va costar assolir el nivell de reconeixement que mereix. Jo sabia que arribarien els seus dies de glòria.

Quan feia quatre dècades que col·leccionàveu, vàreu donar les obres adquirides fins aleshores al museu Pablo Serrano, unes 1.200 peces. Què us va motivar a fer-ho?

Ho vaig fer moguda per un sentit de responsabilitat. M’he passat la vida gaudint de l’art i rescatant peces del mercat, reunint-les i donant-les a conèixer a través d’exposicions diverses de la col·lecció. Volia que fos patrimoni públic i que tothom en pogués ser partícip.