Si no hi ha res de nou, aquest dimecres, el Govern balear declararà la cultura com a bé essencial, segons varen anunciar els responsables de l’Executiu. La decisió, que de moment no ve acompanyada d’una bateria de mesures, ni d’un pla, ni tampoc d’una injecció econòmica -que és el que va fer el govern d’Angela Merkel quan la va declarar per a Alemanya-, aquí i ara com ara només és un enunciat. Convindria que el Govern fos molt conscient del que implica la declaració d’essencial per a un bé. Si qualque cosa hauríem de tenir clara, per començar a desembullar la cosa, és que la cultura no són activitats o no només. Ni és una indústria, tot i que n’hi ha que contribueixen a produir-la; ni és un sector, encara que hi ha un sector de gent que s’hi dedica professionalment. La cultura, precisament, és un bé, un valor de la societat, una part cabdal del seu patrimoni, per dir-ho en poques paraules. Així que, en primer lloc, benvinguda la declaració de ‘bé’, si se la creuen de bon de veres, perquè els fets fins ara ens han demostrat que la tracten de qualsevol cosa de les esmentades excepte de bé.
Dit això, si hi afegeixen l’essencialitat, bé essencial, vol dir que l’equiparen a altres camps, com la sanitat, l’educació, els serveis socials, a més de tots els drets humans. Amb això, també n’haurien de ser conscients, vol dir que la cultura ha de ser un bé per a tothom. De paraules buides d’aquesta mena, en tenim a bastament, així que seria bo no sumar-hi aquesta expressió de “la cultura per a tothom” que, dit sia de passada, està esgotada de tant dir-la sense aplicar-hi polítiques que la facin efectiva.
Considerar oficialment la cultura com un bé essencial vol dir, o hauria de voler dir, que s’establiran els mecanismes perquè tothom tingui aquest bé, com té la sanitat quan no té salut o l’educació quan és hora de formar-se. També hauria de voler dir que els professionals de la cultura tindran la consideració de treballadors essencials, igual que les empreses que s’hi dediquen. Si la declaració de bé essencial no va més enllà del fet que empreses i treballadors de la cultura puguin continuar actius en cas d’un estat d’alarma, poca cosa es farà per aquest bé essencial, que ho ha de ser al marge de pandèmies.
Així com els béns patrimonials, una vegada tenen la qualificació d’elements protegits, comporten tot un seguit d’obligacions, atencions, accions i inversions, la declaració oficial de la cultura com a bé essencial no pot arribar sense saber què implica, ni què vol dir, ni com es farà, ni com es finançarà. Perquè no es tracta de declarar-la bé essencial, sinó de fer que ho sigui, i així ho pugui percebre tothom. És una feinada que benvinguda si s’està disposat a fer-la i a sufragar-ho. Si no és així, més val no vendre motos, que fan renou i passen aviat.
