Amb l’esbucament d’estàtues de Juníper Serra, amb la pintada de “racista” amb què s’ha aixecat el no gens sant mallorquí aquest dilluns dematí, amb la convidada a tomar-la “pacíficament” per part d’una regidora de l’Ajuntament de Palma o amb el que està passant en aquest mateix sentit amb les figures de Cristòfol Colom s’ha obert un meló abans que no pensem fins quin punt podrem o voldrem suportar que sigui tot podrit.
Ara com ara, a mi tot això em planteja més dubtes que no respostes. Són interrogants que no tenen res a veure amb la necessària revisió de la història que cal fer des del qüestionament del relat que se’ns va imposar. Són dubtes sobre on posar els límits de l’afany d’impartir justícia amb els símbols del passat més llunyà, per si ens podem trobar massa aviat en el parany de la incoherència.
No n’hi ha, d’incoherència, ni hauria de generar dubtes l’esbucament del monòlit feixista de la Feixina, ara mateix protegida per la justícia fins que no es resolguin els recursos interposats. No n’hi hauria d’haver perquè existeix la Llei de memòria i reconeixement democràtics de les Illes Balears, que exigeix l’eliminació de símbols glorificadors de la dictadura i, a més a més, però molt en darrer terme, la columna artísticament és un nyap de dimensions colossals. També és espantosa l’estàtua de fra Juníper Serra a la plaça de Sant Francesc, obra d’Horacio d’Eguía. Fa olor del franquisme i de l'època pitjor dels abusos a menors al si de l'Església, que és el temps en què es va posar damunt el pedestal. Com té tota la flaire del franquisme la casa de Serra a Petra i tot el conjunt històric al seu voltant, impulsats igualment pel règim, no pels seus valors com a conjunt patrimonial sinó per a glòria del més que dubtós personatge. No debades veim que sempre ha estat vinculat a allò més dretà i ranci de la societat, i així ha sortit Bauzá a defensar la figura del fra com si li anàs la vida en això, com sempre que ha de treure pit per l’espanyolitat. No és aquest, el tema.
On són els límits? Quina distància hi ha entre voler conèixer la història o acabar per esborrar-la? Jaume I va eliminar no només les empremtes dels àrabs a Mallorca, sinó els mateixos àrabs. Al Conqueridor, el podem salvar o, si el consideram l’executor d’una neteja ètnica, n’hem d’esbucar l’estàtua eqüestre de la plaça d’Espanya? He dit Espanya? La història d'Espanya aguanta un judici? L’aguanta cap dels reis i papes de Roma pintats per Velázquez? Els hem d'esqueixar? Pot aguantar un judici d’assassinats, abusos de poder, corrupcions de tota mena, masclisme, maltractament animal i un llarg etcètera d’atrocitats qualsevol galeria d’estàtues o pintures del Louvre, el Prado o la dels Uffizi? Hem de silenciar alguns dels músics barrocs o hem de cremar els llibres de Sèneca per les seves relacions amb Neró? Qui passa el judici de la història i, sobretot, qui del passat remot en sortiria absolt amb els criteris actuals? I si el criteri que s’imposa és el de la qualitat artística, és just que predomini per damunt de l’ètica? No n’hauríem de fer un debat seriós abans d’encendre la foguera més gran de la història?
Tornant a l’evangelització i conquesta de territoris llunyans amb el pretext de la religió, potser només Ramon Llull aguanta el judici. Podríem dir que de Llull només n’hi ha un per les maneres de la seva conversió dels ‘infidels’. Però tampoc en sentit estricte, perquè tenia un esclau àrab i, encara que en principi el tractava bé, el va acabar colpejant. A més, en la seva joventut havia estat un cortesà que es permetia unes llicències que difícilment passarien la mirada de gènere. Què feim amb Ramon Llull? Per cert, l’estàtua de Llull que hi ha al passeig de Sagrera, és del mateix Horacio de Eguía, també dels anys del franquisme, i fa por de dolenta que és, dit sia molt de passada.
