LES MEVES COSES
Ara Estiu 18/07/2017

Sol Picó: “Els retrats dels pares no surten a escena de miracle”

La ballarina i coreògrafa se situa entre Alcoi, Muro i Dénia, els llocs dels estius d’infantesa, els llocs de l’enamorament amb la dansa, els temps de la tribu

Cristina Ros
2 min
SOL PICÓ: “els retrats dels pares no surten a escena de miracle”

Passa aquests dies d’estiu allà on els passava de petita, a Muro, amb anades i tornades de Dénia. No descansa o gairebé no descansa. “No puc parar. Estrenem al setembre. Bé, la veritat és que no paro mai, o poc, molt poc”. La ballarina i coreògrafa Sol Picó (Alcoi, 1967) assaja a Muro l’espectacle Dancing with frogs, una immersió en la masculinitat que tindrà preestrena el 8 de setembre a Tolosa, a l’octubre s’estrenarà al Conde Duque de Madrid, estarà al Temporada Alta i entre el 2 i el 5 de novembre a Barcelona, al Mercat de les Flors. “Dins el treball de vindicació de la dona, ells també hi tenen un lloc. Com ho viuen, què en pensen... Ells també són víctimes de la masculinitat tal com està fixada”, afirma.

LA TRIBU

Sol Picó confessa que si passa aquests dies d’estiu a Muro ho fa sobretot pel seu fill, perquè faci família. “Per a mi, aquells estius a Dénia, pares, cosins, tiets, tota la tribu, van ser molt importants. Eren tres casetes juntes, molt a prop del mar, obertes al camp al darrere; avui ja no existeixen. Al seu lloc, esclar, hi ha una urbanització de luxe. A mi, aquells estius em van fer entendre que criar un nen amb la tribu és essencial”. Picó, que amb els anys ha rebut, entre d’altres, el Premi Nacional de dansa (2004), el premi Ciutat de Barcelona (2015) i el Premio Nacional de dansa (2016), explica que en aquells estius a Dénia, de ben petita, quan sentia la cançoneta i les palmas i “Que balli Marisol” o “Que canti Marisol, que canti Marisol”, ella es posava al centre, agafava una mena de micro i feia el xou sense cap problema.

EL PRIMER ‘PLIÉ’

“Vaig agafar la barra de ballet als 6 anys i de seguida vaig saber que allò era el que volia fer la resta de la meva vida”, diu Sol Picó. Recorda especialment la professora de dansa que tenia a Alcoi, María Jesús Rodríguez: “Ella va ser qui em va inculcar la disciplina i la passió per la dansa. Llavors les classes es feien amb un piano, amb la senyora Amàlia. Encara puc sentir aquells acords i jo fent el primer plié. Va ser un enamorament total, amor a primera vista. Crec que no m’ha tornat a passar. Com aquell segur que no. Els espectacles són un procés d’enamorament, però un procés. Jo soc molt lenta, m’ho penso molt, dubto, vaig i vinc, me n’enamoro a poc a poc, d’uns més que d’altres”.

ESCALFAMENT

Sol Picó assegura que, almenys en el seu cas, “l’angoixa de l’escena augmenta amb l’edat”. “Jo en tinc molta abans de sortir -afegeix-, i quan acabo és un «Uf, prova superada». Per això faig un supertreball físic i mental com a escalfament. Als espectacles puc ser molt boja, però poca bogeria en la preparació, cap bogeria. I, això sí, hi ha qui es para i no es mou per concentrar-se abans de sortir a escena: jo no paro, fins a l’últim segon no deixo de moure’m”. Confessa que el que no pot deixar són els retrats del pare i de la mare, que va morir quan la ballarina tenia 16 anys: “Els porto de viatge, allà on treballi, a l’habitació de l’hotel, i si tinc una estrena molt important, els porto al teatre. No surten a escena de miracle”.

stats