OPINIÓ
Opinió 05/06/2017

Sentir-se estimat

i
Cristina Ros
3 min

"No hi ha res que em doni més força que sentir-me estimat", em va dir Carles Capdevila fa poc més d'un any, quan va venir a Palma convidat pel Fòrum de l'Educació de la UIB a impartir la conferència 'Aprendre amb alegria per arreglar el món'. En Carles volia aprofitar el viatge per presentar a Mallorca el seu llibre 'Educar millor'. Els de l'ARA Balears i la multitud de seguidors el volíem aprofitar a ell. "Preparau una presentació a un espai de Palma, en acabar la de la universitat", em va suggerir setmanes abans. "Podràs?", li vaig demanar sabent que estava de ple immers en la químio. "Sí, cap problema". Els qui varen viure aquell horabaixa saben com estava a vessar el saló d'actes de la UIB i, sense més temps entremig que per prendre un cafè durant el qual en Carles va aprofitar per escriure el seu article diari, va començar la presentació del llibre al teatre sindical de CCOO, una presentació que ell va convertir en una altra conferència. Després, signà centenars de llibres, es va fer fotos amb desenes de persones, la cua no s'acabava i ell amb un bon somriure. No havia acabat el dia. Eren passades les deu de la nit quan vàrem poder anar a sopar, una vintena de persones vinculades al diari. Va seguir la conversa i en Carles no deixà de contestar tot el que li demanàrem. Crec que eren passades la una i mitja de la matinada quan anàvem de retirada. Ben prest al matí, partia cap a Barcelona. Al cotxe, em deia que era feliç, feliç de sentir l'afecte de la gent: "Rebo tant d'afecte que això em fa arribar a casa i afrontar el càncer amb la moral més alta. No hi ha res que em doni més força que sentir-me estimat. Com a tothom, suposo".

Hi he pensat molt aquests dies en aquell horabaixa que s'allargà fins a la matinada. Hi he pensat mentre llegia i contemplava les infinites mostres d'afecte, estimació i admiració que han desbordat qualsevol expectativa. I pensava que en Carles, que era una persona afectuosa, en algun moment degué pensar que, fos quin fos el temps que li quedàs de vida –ell sabia que no seria llarg–, el dedicaria a fer apologia de l'afecte, com a manera de millorar el món, la millor manera. Per a ell, això també era el periodisme. Així m'ho deia a una entrevista: "Els mitjans de comunicació avui són comunitats de lectors, persones amb les quals tenim un deure que va molt més enllà d’informar-los de les notícies que es produeixen. A l’ARA i també a l’ARA Balears en som molt conscients i no només parlem d’educació, sinó que intentem contribuir en l’educació de la societat. El periodisme ha de tenir bona intenció. (...) Els mitjans de comunicació tenim l’obligació de ser educats, hem de contribuir a arreglar el món".

El dia que va morir en Carles, el diari 'Última Hora' em va demanar un apunt sobre ell. Vaig escriure que en Carles no s'assemblava gens a la majoria de periodistes que estan al capdavant dels mitjans de comunicació, que mai no ens recriminà que se'ns escapàs una notícia, que la seva preocupació era que féssim família, comunitat, i que no se'ns escapassin ni la il·lusió, ni la creativitat, ni les idees, ni la bona gent. La seva és una gran lliçó, de periodisme i de vida. Un milió de gràcies, Carles, per haver-ho compartit i per haver-nos estimat.

stats