Tomeu Català: "Davant la droga no es poden cercar culpes, sinó responsabilitat"

Amb el cor i el cap Fa 27 anys que Tomeu Català va fundar el Projecte Home a les Balears. Llavors ja va tenir clar que amb els drogodependents s'havia de treballar des de la professionalitat i els sentiments. Ha tingut molts èxits. Cada cop que algú se'n surt

Demà serà un dia especial per a Tomeu Català (Vilafranca de Bonany, 1942). S'estrena a Palma el documental Viure de bell nou, dirigit per Nila Crespí i guió de Jaume Perelló, un treball que reflecteix la intensa història humana que hi ha al Projecte Home. Serà un dia especial, perquè aquest capellà, rector de Puigpunyent, ha viscut en primera persona tots els drames i les alegries del projecte per a la rehabilitació de persones amb drogodependències al capdavant del qual està des de fa més de 27 anys. La capacitat de Tomeu Català per empatitzar és extraordinària: escolta i mai no jutja, però sap que del problema de la droga no se'n surt amb sobreprotecció.

Què significa Viure de bell nou per a vostè?

És un documental que em va impressionar tot d'una que el vaig veure. N'he vist molts, de documentals sobre programes de rehabilitació de persones amb drogodependències. Però aquest treball està molt ben fet, explica perfectament la riquesa del Projecte Home Balears. I a mi, esclar, em toca molt el cor perquè hi conec tothom. I viure de bell nou és el que fa, precisament, tota persona que surt d'una addicció.

Què és el que ha donat tan llarga vida, tants èxits i reconeixements al Projecte Home?

La pervivència del projecte es deu a les línies de fons que ens marcàrem des dels inicis. És una entitat oberta a tothom que s'hi acosta, no hi ha condicions ni per malalties, ni per processos judicials, ni per procedència. A més, tot i que va ser impulsat pel govern i pel bisbat, es va establir que havia de ser aconfessional i apartidista. No s'exigeix una quantitat econòmica per fer el programa, només convidam que, si qualcú pot, sigui solidari i faci una aportació, perquè això té un cost elevat. Ara bé, si no pot o no vol, hi entrarà igual. Als equips de treball se'ls demana professionalitat, formació constant i capacitat per compartir el cor. Finalment, és essencial treballar amb les famílies, amics i entorn més pròxim. Així i tot, he de dir que els èxits del Projecte no van lligats als reconeixements, sinó que un èxit és cada persona que se'n surt definitivament.

Què recomana que faci una família davant un cas de drogoaddicció?

Primer de tot se n'ha d'adonar, i ha d'assumir que té un problema i que aquest problema no és extraordinari. El que no pot fer és sobreprotegir la persona que té l'addicció, i tampoc decidir que no es pot fer res i deixar-la estar. També és freqüent que la família, en descobrir el problema, es demani què ha fet malament, i moltes vegades es crea divisió i discussions. No hi ha altre camí: ha de cercar ajuda professional i, a més, s'ha de trobar amb gent que té el mateix problema i compartir l'experiència. I una altra cosa encara: davant un problema de drogues no es poden cercar culpes, sinó responsabilitat.

Es diu que al Projecte Home s'obliga a fer un procés molt estricte. Quants drogodependents diuen que ja saben què han de fer per sortir-se'n?

Això és com quan algú va al metge i li ha de dir què li passa, però el diagnòstic i, sobretot, el tractament els ha de prescriure un professional i el pacient ho ha de seguir. La solució no la pot donar ni la persona que té el problema ni tampoc la família.

Expliqui'ns com es treballa un problema de drogues.

Al Projecte Home mai no parlam de drogues, parlam de persones. Per això, perquè estam amb persones, treballam la conducta, l'àrea dels sentiments, la part emotiva-afectiva. S'ha de tenir en compte que la droga amaga els sentiments, quan els sentiments, siguin els que siguin, s'han d'assumir i respondre-hi. Així mateix, treballam l'àrea cognitiva i la històrica perquè cadascú prengui consciència de la pròpia realitat.

I la història a vegades és crua, perquè es pot haver delinquit, hi ha un rebuig social...

Tot això també s'ha d'assumir. Una persona que ha robat per pagar la droga ha delinquit, és cert, però no és un lladre. Ho ha d'afrontar, treballar els motius que l'han duit a robar, i comprometre's. Si ha de demanar perdó, encara que sigui davant la tomba del seu pare, ho ha de fer. I si ha de plorar tampoc passa res. Cada persona ha de ser protagonista de la seva rehabilitació.

Ja se sap que cada vegada va baixant l'edat d'inici en les drogues, però és molta la gent que qualque vegada hi ha tontejat.

Hi ha molta gent que s'inicia abans dels 14 anys. Molts comencen perquè volen sentir-se part d'un grup, ser com els altres. Fotuda! Perquè si comences a jugar, pot ser que et vagi malament. Jo no vull crear por, però el de les drogues és un camí molt perillós.

Tots hem sentit gent que diu que, si el drogoaddicte ho és, és perquè ell ho ha volgut. Què els diu quan sent això?

Sempre dic que un drogodependent no és un malvat, sinó una persona dèbil que es fa molt mal a ella mateixa i fa molt mal als altres. I tot això ho fa fruit de l'addicció que té. Sempre he defensat que la solució no és la presó, sinó solucionar la causa de la delinqüència, que és la seva addicció. A la presó ningú no se'n surt. Ara bé, he de dir que els jutges han fet un procés encomiable en aquest sentit.