Cultura 13/09/2019

Veru Iché: “Tots ens sotmetem A proves constantment. Forma part del fet d’estar viu”

L'artista presentarà la seva mostra Enfleurage en el Casal Solleric de Palma el pròxim 21 de setembre

i
Cristina Ros
3 min
Veru Iché “Tots ens sotmetem 
 A proves constantment. Forma part del fet d’estar viu”

PalmaVa embenada des del coll fins als peus. Fa calor i sua, també pel greix amb el qual s’ha untat i que, passades moltes hores, recollirà un perfumista per fer una essència del seu olor. Parlam amb Veru Iché (Mar del Plata, Argentina, 1972), mentre prepara l’exposició que el 21 de setembre, Nit de l’Art a Palma, inaugura al Casal Solleric. Tan sensible i dolça com incòmoda, l’artista que va ser guanyadora de la beca internacional Ivory Press i el premi Madrid Photo, ha titulat Enfleurage (el mètode per a l’extracció d’aromes al qual s’ha sotmès) la mostra que fa amb la col·laboració de Jordi Martínez, Andrea Jarales, Rafa Cor Romput, Asier Oyarzabal, Enrique Barrenengoa i el mateix públic, el qual l’artista defineix com a obra.

Us he de confessar que és la primera vegada que entrevist una mòmia.

Doncs aquí em teniu, embenada. Vull veure què li passa al meu cos en una situació així. Sua, s’infla, em sent incòmoda, m’esgota... Em sotmet a una prova. Tots ens sotmetem a proves constantment. Forma part del fet d’estar viu. Necessitam sortir del que s’espera i del que esperam de nosaltres. Necessit sortir dels propis esquemes.

A més dels resultats d’aquest procés d’enfleurage

Enfleurage són olors, moviment, actituds, performances, algunes -poques- fotografies, música, pensaments, renous... És memòria, també és una crítica dels circuits de l’art, un velatori de l’art. De fet, he volgut centrar aquest treball en tres col·lectius: els migrants, l’artista -aquests dos com a figures marginals- i el públic que, entès com a obra, amb la seva presència i el seu aplaudiment, representa la validació social de tot plegat. Tot és bastant odiós.

Només un parell de fotos. Hi heu renunciat?

Em vaig formar en ballet i art dramàtic. La fotografia em serveix per documentar les performances. Em catalogaven com a fotògrafa, però darrere cada imatge hi havia molta més feina. Treball amb el cos des de pautes teatrals i pos el cos, el meu i el dels altres, en situacions emocionals fortes i repetitives perquè cerc l’esgotament. Des del punt de vista fotogràfic, m’interessa quan algú està esgotat, afluixa els músculs del rostre, ja no posa per a la foto.

Deis que us sentiu incòmoda embenada. La vostra obra també ho és, incòmoda. Per què?

Potser perquè som argentina. A tota l’Amèrica Llatina hi ha molta necessitat de violentar. I això que jo, des que vaig venir a Mallorca, m’ho control. En tot cas, una obra és una escena per crear una subjectivitat en l’altre, que reaccioni, tot i que sigui per dir que l’obra l’espanta. Ens manca subjectivitat. Estam ‘xotitzats’.

El públic aplaudeix.

El públic és la imatge de la societat, de tot el que assumim, del que acceptam, de la por a canviar. Ens menjam tot el que ens donen des de la televisió o des de la política. L’aplaudiment és l’aprovació general. Nosaltres els donam el poder. Això és el públic. I vós, jo i tots som públic.

Influeix en l’obra el fet de ser migrant?

Vaig estar nou anys sense papers. Em va canviar psicològicament. Sentir que la meva existència té menys valor que la dels altres, que si vols sortir endavant t’ho hauràs de currar mil vegades més. Vaig fer vint exposicions a galeries i fires per Europa i no vaig poder anar-hi per por que em demanassin papers. Dit això, també reconec que som una privilegiada de la migració. Vaig arribar en avió, amb la millor bossa de la mare -que ja era morta, com el pare- i amb mil euros, tot el que tenia. No em victimitz. L’illa m’ha cuidat bé i per això no m’he tornat boja.

La bogeria, d’alguna manera, sempre és present en el vostre treball. I també la memòria.

L’esforç que fa un migrant per recordar és brutal. Perds els referents físics i t’has d’esforçar molt per recordar la plaça aquella on et duia la mare a jugar, l’escola on vares créixer... Potser t’acosta a la bogeria.

I el deliri, quin paper juga per a vós?

Diria que el necessit com el monjo per a la seva espiritualitat. És la bogeria permesa, un joc mental que et posa al límit del ridícul. El deliri és molt present a l’Argentina, es troben dos i es posen a delirar, a crear mons que no existeixen. És una manera d’escapar de la realitat, una forma d’humor, el regnat de l’absurd. Aquí no es fa. Això també va ser un xoc per a mi.

stats