Vols sopes? En record dels nostres padrins

FEIA MOLTS D’ANYS que no escoltava aquell “vols sopes?” que em deien els meus padrins quan jugàvem a endevinalles. A mi em sabia molt de greu claudicar, per això gairebé sempre contestava que no, que no volia sopes, encara que hauria pagat per saber-ho. Feia molts d’anys que no hi pensava i avui em demanava si encara hi ha padrins i padrines, pares i mares, que fan servir aquesta expressió. Els grans tampoc no la feim servir gaire o gens, i això que són molts els dies que demanam a qualqú si sap una cosa o una altra, i esperam a veure si la dirà. Pensava en els meus padrins, en els nostres padrins, i m’han vingut al cap el “ca barret”, “et pegaré un cop de telèfon”, “no vols brou? Idò tassa i mitja”, “bon Jesuset”, “això fa Pep”, “què en som jo de la mort d’en Berga?”, “ah, estimat germà”, “pus mai més”, “quin consol”, “i tanmateix, no n’hi ha més de fetes”, “eren set que l’aguantaven i encara pixava tort”, “vols rebre?”, “vine aquí i veuràs Portopí”, “requaranta putes sagrades”, “ara has pixat fora del test”, “da-li cebes!”, “cap com aquesta!”, “Cristineta puta”, “Mare de Déu del Sant Roser”, “no té res a son assento”, “del teu pa en faràs sopes”, “et convé fer el cap viu”, “i ara què et penses, que has fet un ou de dos vermells?”, “què tens, tan cop piu?”, “tenc el cap fet un bombo”, “mal caiguessis!”, “mira que ho ets xereca...”, “vaig més encesa que un misto”, “a ca una puta els sords”, “au, a pixar i a jeure”, “cadascú a ca seva i els cans a can Coll”, “envia’l a filar estopes” o aquell “estàs feta una polleta” que tanta ràbia em feia cada vegada que m’ho deien. “Amb una paraula”, que tot això no s’ha d’acabar aquí. En record dels nostres padrins.