“AIXÒJANO ho compondrem”, li va dir un bon dia mestre Pep a sa dona, na Maria. Havia passat més de mitja vida sense poder-ne dir ni pruna dels qui comandaven a Espanya, a la Diputació Provincial o a l’ajuntament de la vila. L’ordre estès era “a callar i a creure”. “Més val així,Marieta, que tu i jo no n’haguem dit ni mu i que haguem fet bondat. És de persones condretes estar sempre a recer. Res pus ens faltaria que un dia ens haguessin vengut a cercar. Així hem anat passant, Marieta, i ja ho saps: qui dia passa, any empeny”, continuà mestre Pep, amb la mateixa mollor que fa anys que arrossegava. “Tanmateix, estimat, tu ho has dit, no ho compondrem. Això s’allarga i són faves comptades. Si qualque dia es pot tornar a votar, si arriba l’hora de poder dir la nostra, tu i jo, Pepet, ja farem catúfols i no estarem perquè ens treguin a redol. Està fet, Sineu. Hi posam messions?”, li entimà na Maria que, tot i l’edat, sempre va anar més xalesta que no mestre Pep. “Tornem-hi, torna-hi, Marieta. Com t’he de dir que no cal que posem messions de res? Quants d’anys fa que ens hem d’empassolar aquest batle? No fa res a son endret però, ningú li mourà la trona; és clar que aquest home té cera del Corpus”. “O que embetuma qualcú. Au va, au va!, Pep, canvia el cantet. Mai no m’ha agradat que em facin els comptes i aquí, ja ho val, no hem pogut comprar la llibertat ni a preu de canari jove. Per a tu i jo, estimat, no n’hi ha més de fetes. Però mira el nostre rupit, n’Andreuet, per ventura un dia coneixerà com una gernació es mou perquè pus mai més els comandin, no hagin de callar quan veuen els qui fan mangarrufes i ningú no els passi més amb cançons”.
