Una de les poques coses per a les quals et serveix acabar/començar l'any amb una bona grip és per fer zàping. Això és passar pàgines de manera automàtica perquè el cos no et dona per res pus. Mentre cerques pàgines o canals o camins nous, en un estat físic i mental d'estar sense estar-hi gaire, pitges el comandament cada vegada que trobes qualque cosa que et crea desafecció, rebuig, malestar. El pitges molt sovint, quasi no fas altra cosa.
Les televisions a Espanya, les públiques i les privades, ja fa anys que defineixen i que s'esforcen a consolidar una societat formada per persones molt primàries, de pensament simple i per tant molt conservador, baralladisses, xafarderes fins a la vergonya, d'un gust pèssim per cridaner i per estantís, persones a les quals els agraden les bromes gruixades i el rerefons prim. Passis pel canal que passis, trobes els mateixos arquetips femenins i masculins, individuals i col·lectius, posats a la televisió per servir de model, i que s'han convertit en una "marca Espanya" de la qual et vols mantenir allunyada perquè no hi trobes res que vulguis que se t'aferri.
Mentre vas fent zàping, penses en positiu que tot plegat desplega una forta imatge de cosa vella, amb data de caducitat ja vençuda. I de fet, els que venen aparells de televisió saben molt bé que els joves gairebé no en compren, que cerquen per les plataformes digitals, que es deixen seduir per les sèries de ficció segurament conseqüència que la realitat és massa crua i mala d'empassar. També és cert que fa dècades que es cuina aquest brou i que encara hi nedam. Perquè aquesta, l'espectadora de les televisions a Espanya, és la societat adoctrinada, des del poder econòmic i el poder polític, amb tots els seus interessos espuris, i no la de l'escola, en cap cas la de l'escola, com alguns ens volen fer pensar.
