Sovint es diu que la gent de la cultura –terme que s’empra per entendre’s, tot i el mal que fa– troba ossos en el lleu, que són persones difícils, males de satisfer. Això ho diuen, sobretot, els que voldrien disposar d’una claca permanent. La realitat no em sembla que sigui aquesta. Potser el que passa, encara que la immensa majoria dels que gestionen la cultura des de les institucions públiques no ho vulguin veure, és que estam instal·lats en una anomalia de dimensions tan colossals que per força s’ha de qüestionar fins i tot allò que en un context de normalitat potser entraria –just, just– dins els paràmetres acceptables.
Un fet d’ahir mateix ens pot servir com a exemple: aquest diumenge, la directora del Museu de Mallorca, Maria Gràcia Salvà, anunciava al seu perfil de Facebook que el primer de novembre el museu inaugurarà una exposició d’art i moda. ‘100 Anys de Glamur’, es dirà la mostra. I a mi que em perdonin, però no crec que el Museu de Mallorca es trobi en el moment òptim per dedicar-se ‘100 Anys de Glamur’. Ni tan sols sembla molt seriós que esmenti el ‘glamur’. Vull dir que si la institució amb seu a Ca la Gran Cristiana tingués una programació constant d’exposicions, tres o quatre a l’any, que s’haguessin succeït amb regularitat durant anys; si no tingués les sales dedicades al patrimoni arqueològic tancades des de fa més d’una dècada; si comptàs amb els tècnics suficients per poder atendre degudament totes les àrees historicoartístiques que abasta; si la seva pàgina web fes la tasca de difusió que mereix la col·lecció, i si, entre d’altres, els museus que té al seu càrrec no patissin una situació de precarietat com la que tenen, llavors podríem entendre o passar una exposició –hi insistesc, programada entre moltes altres– de ‘100 Anys de Glamur’, art i moda.
En una situació de normalitat, podríem demanar-nos si la funció del Museu de Mallorca és dedicar-se a la història recent de la roba, encara que la posi en diàleg amb les peces de roba que té a la seva col·lecció. Però bé, si complís totes les seves funcions, potser s’ho podrien plantejar, com un a més a més. Fins i tot, encara que aquesta mostra de vestits de la col·lecció catalana Antoni de Montpalau sembla que s’organitza al Museu de Mallorca per atreure un públic que habitualment no el visita i per intentar dinamitzar-lo, una pensa que això és una demostració més de l’anormalitat. Al Museu li queda molta feina per fer en la difusió correcta dels seus fons. Li queda molt per fer en l’educació i la captació de públics per al que és l’essència del museu, com per anar-se’n ara per les bardisses.
Tornarem a sentir que la gent de la cultura té el vici de queixar-se. Però es fa difícil acceptar tanta anomalia, tanta manca de criteri. En un context de normalitat, les petites anomalies podrien ser acceptables, perquè acceptable és un error ocasional, acceptable és un cop de mala sort, acceptable és una decisió desencertada. Ara bé, tants d’ossos no hi ha qui se’ls empassi.
