No em fa res confessar-ho: avui, Francina Armengol m’ha fet plorar. Les llàgrimes solen emergir, discretes, pausades, quan qualque cosa toca les emocions, i els d’ara són dies que tots tenim el sac dels sentiments especialment sensible. Aquest dilluns, en la seva compareixença parlamentària, la presidenta balear ha sabut donar un missatge que, tot i remarcar la gravetat de la situació provocada per la Covid-19 i sense evitar respondre cap dels dubtes dels diferents grups parlamentaris, ha transmès seguretat i control de la situació -si més no fins al punt en què pot ser controlada. És el que esperam de qui governa: que lideri la situació amb discreció, que pugui explicar passa per passa allò que s’ha fet per preveure, per prevenir, per curar; que defugi els enfrontaments partidistes o les ara tímides però, tot i així, existents provocacions de l’oposició i, més que no altra cosa, que transmeti calma al conjunt de la població.
El mèrit, ja ho sabem, no és només seu, ni prop fer-hi. Si ella pot emanar seguretat és perquè hi ha una organització, un sistema -especialment, el sanitari, però no només- i una població que, majoritàriament, ha respost com calia fer-ho. Però també s’ha de dir que la influència d’una líder política és tanta que, segons com actuï davant crisis com l’actual, pot fer que l’actitud general tombi cap a un lloc o cap al contrari. I encara que queda molta crisi per endavant, fins ara i des de la meva modesta opinió, Francina Armengol mereix un aplaudiment.
La presidenta del Govern ha mantingut una posició tan discreta com eficaç. Ha exigit al govern de l’Estat mesures que eren imprescindibles per no agreujar la situació a les Illes i ha aconseguit que es fessin efectives. Sense moure guerra -governen els seus-, però amb determinació, és com ho ha fet. També s’ha de dir que quan Pedro Sánchez comença el camí d’anada, Armengol pot haver anat i tornat diverses vegades. Fins i tot, aquests dies, potser n’hi haurà un parell més a les Balears que hauran entès per què necessitam sobirania, també gràcies a la socialista Armengol.
Jo havia començat aquestes línies, però, confessant que la presidenta balear m’ha fet fer unes llàgrimes. I és que, a més de transmetre fermesa, en la seva compareixença Francina Armengol ha tret la part més emocional, sense caure en sensibleria ensucrada ni en una actitud sermonejadora, que sí que trobam en altres líders polítics. Massa sovint tenim al davant polítics que ens fan plorera. Res a veure amb això. Armengol ha sabut girar el missatge sens dubte centralitzador i poc oportú per les circumstàncies, venut a tota portada pel govern espanyol, aquell que ve a dir que ‘unidos, venceremos’. Ella l’ha girat per donar un missatge d’esperança que emociona. El missatge de futur és que ens en sortirem més units, sabent de la importància que té que tinguem cura els uns dels altres. I això -que ara ja ho dic jo- ho podem aplicar en tots els àmbits, que no són només persones, sinó un poc més de cura de tot. El dubte és si, en sortir d’aquesta, ho haurem après.
