AHIR, EN TORNAR a veure la maqueta d’aquella òpera que, en temps del Govern Matas, va presentar l’arquitecte, o millor dit enginyer, Santiago Calatrava, se’m despertaren les imatges de l’or del temps passat. Eren els anys que es podia construir una òpera com una immensa carxofa que obria les fulles per reflectir-se sobre les aigües de la badia de Palma. Això, sense saber com nassos s’organitza i es programa un centre operístic d’aquestes dimensions i, el que és pitjor, sense tenir la mínima idea de les quantioses despeses que suposa mantenir una programació mínimament digna. És clar que, juntant-se Matas i Calatrava, allò havia de ser un ‘que tremoli la Seu que l’òpera ja és aquí’. I el projecte, il·luminat, es convertia en un espectacle fastuós, megalòman, perquè les obres de Calatrava senzilles no ho són. Ja que les fa, que es vegin d’enfora. Més semblant a una d’aquestes illes en forma de palmera o de dofí de Dubai, em va fer por quan vaig veure la maqueta i encara em fa por ara només recordar-la. Així es feien les coses i així estam ara. Ben diferent és la iniciativa que vàrem conèixer aquesta setmana d’un grup d’estrangers residents a Mallorca que faran servir una infraestructura ja existent i més que digna, com és l’Auditori de Manacor, per organitzar-hi un parell o tres òperes potents a l’any, i fer-se càrrec ells de les despeses. Això és guapo, altruista i culturalment té sentit perquè, en comptes de voler lluir, el que pretén és millorar l’oferta cultural de Mallorca, sense somiar truites.
