PeriodistaEL CARTELL d’aforament complet de la majoria de projeccions i activitats de l’Atlàntida Film Fest ens dona la mesura. La cinquena edició presencial del festival -la desena en format digital- ha demostrat aquesta setmana que a Mallorca no només no li és indiferent un festival de cine del que fa pensar, sinó que li genera prou interès com per haver-hi sovint llista d’espera per aconseguir-ne una entrada. És un interès que, a més, ha anat in crescendo edició rere edició. Això explica que un projecte ben parit -per la plataforma Filmin, que no ens hauríem de cansar de recomanar enfront de productes concebuts per a la comercialitat-, amb el llistó de la qualitat situat molt per sobre de la mitjana, ni fa por ni crea rebuig. L’Atlàntida i també Filmin forneixen el coneixement, eduquen i ens donen claus culturals per observar i pensar el món. Segur que mai no tindrà el seguiment d’una nit de focs pirotècnics, però -hi insistesc- té llista d’espera. I això ja és molt, ja diu molt.
L’Atlàntida Film Fest és una de les iniciatives culturals amb cap i peus d’entre les que es fan al país. Respon a una idea del cine com a mitjà culturitzador, més enllà del simple entreteniment i, sobretot, al marge dels llenguatges audiovisuals que serveixen, conscientment o no, per aplanar encefalogrames. Respon, també, a la necessitat de donar veu i pantalla difusora a creadors que difícilment tenen cabuda a les plataformes multinacionals i menys a les sales de cinema comercial. I respon a una realitat que tenim entre les mans i que ens emportam amb nosaltres onsevulla: la de la preeminència del llenguatge audiovisual, al qual estam molt més avesats que no educats com a mitjà -torn a insistir-hi- per aprendre i per pensar. Per això deia que té cap i peus, perquè és la conseqüència d’un projecte ben concebut, que no necessita abastar-ho tot, sinó fer bé allò que fa. D’aquí la seva transcendència que excedeix, de molt, el territori en el qual ha nascut. Hauria de servir d’exemple.
Punt i a part per mirar cap a un altre projecte cinematogràfic que, tot i les grans diferències, també ha estat notícia aquests dies. L’Ajuntament de Llucmajor, a la fi, ha adquirit el cinema Recreatiu, més conegut com Cas Coix. Benvinguda la incorporació al patrimoni públic d’una de les sales de cine i teatre més antigues de Mallorca. La realitat, però, és que de moment no hi ha projecte, i quan demanes cap on pot anar, et diuen que podrà allotjar des de l’arxiu municipal fins a una sala d’exposicions, sala d’actes, cine, teatre, una oficina de turisme, etc. Faria bé el Consistori si centràs el projecte, en comptes de pensar en un calaix d’aquests on hi cap tot i no s’hi troba res. Faria bé de concebre un escenari de cine, teatre i debat de qualitat, que a llarg termini no només contribueixi a la culturització del municipi mateix, sinó que sigui un punt d’atracció que desperti interès a la resta de l’illa i més enllà. De bunyols, fregits de qualsevol manera, ja en feim massa en aquesta terra, i després no hi ha qui se’ls mengi.
