Pedro Sánchez ha fet un discurs d'investidura per agradar a tothom. A uns per unes coses, als altres per aspectes diferents. És el discurs de qui vol governar i vol conquistar qui sigui. Hi ha hagut moltes generalitats, propostes d'importància inqüestionable, d'altres que pot qüestionar tèbiament la dreta i d'altres que qüestionaria qualsevol d'esquerres. Voler agradar tothom és la manera més segura de no agradar a ningú, però fins i tot aquest no és el problema.

El líder socialista ha començant dient que només hi ha dues opcions: anar a noves eleccions (ell ha dit que continuï Rajoy com a president en funcions) o fer un canvi a partir de la setmana que ve. La paraula "canvi" ha estat la més esmentada per Sánchez, però el problema és que prèviament al discurs d'investidura ell ja havia triat el company de viatge. Per cert, molt eloqüent que cada vegada que Rivera veia que les càmeres l'enfocaven, ell començava a assentir, cosa que no feia abans. Quina teatralitat, aquest home.

Pedro Sánchez ja pot parlar de canvi, pot fer promeses de mesures en tots els sentits, però aquí el que tots tenen en compte és que des de la partida per a aquest viatge de canvi s'ha presentat de la mà de Ciutadans, i aquest fet ho condiciona tot. D'aquí que fa uns dies, quan es va anunciar l'acord entre el PSOE i Ciutadans, ningú entengués per què s'escenificava aquest acord que eliminaria les possibilitats de qualsevol pacte, excepte amb el PP. Així que haurem de veure si hi havia pacte previ d'abstenció del PP en la darrera de les oportunitats, o si anam cap a uns nous comicis per als quals Pedro Sánchez avui ha acabat fent el primer míting. Per si de cas.