Aquests dies he llegit no poca gent que expressava la seva satisfacció perquè a la balconada de l’Ajuntament de Palma s’ha penjat la bandera de l’Orgull gai. Mai no hi havia hagut tants edificis consistorials manifestant la solidaritat dels qui els governen amb les persones que se senten orgulloses amb la seva sexualitat. Tampoc mai tants de governants havien encapçalat aquestes mobilitzacions, que són expressions imprescindibles per aconseguir un estat de normalitat per a l’homosexualitat. Veure aquestes banderes als principals edificis municipals d’arreu, i veure fins i tot la Casa Blanca convertida en la coneguda bandera multicolor, em fa pensar tot d’una en els qui han decidit donar suport a aquesta reivindicació i m’hi sent representada. Tantes vegades en els darrers anys m’he vist obligada a escriure un sempre dolorós “a mi no em representen”, que quan les coses canvien i a més són coses que afecten de manera tan injusta la vida de tothom, et sents feliç de poder dir que sí, que amb això, “a mi em representen”. Sé que hi ha molta, moltíssima gent que també se sent representada, precisament amb temes com aquest del reconeixement dels drets homosexuals. O en altres qüestions que estan tan carregades de raó i de seny, com per exemple que a la meva ciutat, Palma, ja no hi hagi més curses de toros. De la mateixa manera que aquests dos darrers dies s’ha sentit la satisfacció per l’expressió pública de l’orgull gai, també la setmana passada poguérem assistir a l’alegria perquè no es matin més bous per satisfer un espectacle. I si ens sentim contents és perquè hi ha conquestes que saps que segurament ja no tindran tornada enrere.
