FA UN PARELL LLARG D’ANYS en vaig fer la prova i no em varen sorprendre els resultats. Era al Guggenheim de Bilbao. De la porta cap a fora, hi havia una gran coa, una persona aferrada a l’altra, totes o quasi totes esperaven per poder entrar a veure una exposició d’Egon Schiele. A dins les sales, et veies obligada a observar els dibuixos de l’expressionista austríac, sovint petits, entre les orelles dels dos visitants que tenies davant, alenant directament al seu coll. Quan ells passaven a mirar un altre dibuix, en tenies uns quants que respiraven o tossien al teu clatell. Una gentada, en una quantitat similar a la de tantes grans –i sovint magnífiques– exposicions dels museus més visitats.
La prova, però, va ser fer com si no sabés qui era l’autor d’aquelles obres i demanar-ho a una desena o més de persones. Varen guanyar, de molt, els que no m’ho varen saber dir. No passa res, em vaig voler convèncer, potser a partir d’ara ho sabran o, si més no, començaran a valorar els magnífics dibuixos i a pensar-hi, o tindran ganes de veure’n més. Potser. En tot cas, aquella gentada en bona part responia a la difusió massiva que n’havia fet el museu i tots els museus del món que organitzen sucoses mostres de l’artista. Operacions de màrqueting que, tant o més que difondre un autor i l’obra, han anat destinades a vendre el museu, el prestigi del qual s’ha establert que es compta amb xifres de visitants.
Podríem parlar també dels grans precursors de la massificació en la cultura: els macroconcerts de rock, jornades maratonianes que varen començar com a protesta contra el capitalisme, i ben aviat el capitalisme els va convertir en mercaderia. Si a qualsevol festival dels que tenen lloc arreu en els darrers temps demanes als assistents qui hi ha en aquell moment damunt l’escenari, segurament la majoria tampoc no ho sabrà. La cultura de masses no és ben bé el mateix que la cultura massificada. Si la primera crea referents globals, la cultura espectacle, tan mercantilitzada, cerca poc més que fer caixa.
Una no sap què passarà en aquest sentit quan la pandèmia del coronavirus ja no sigui una amenaça, si a curt i a mitjan termini tindran lloc o no els esdeveniments culturals massificats. Allò que és segur és que l’erari públic no estarà per invertirhi, segurament tampoc el capital privat, i els museus i altres infraestructures culturals, molt probablement, tindran uns pressupostos tan aprimats que no donaran per a grans operacions de màrqueting.
Potser la cultura es veurà forçada a un canvi d’escala, una escala més local per a una cultura més propera, més íntima i lligada a la recerca i l’aprofundiment personal o més de barri, aquella cultura que te la cerques tu o els que tens més a prop, en comptes que t’arribi per grans campanyes de venda. És clar que avui la cultura del món és al nostre abast i, mentre les grans plataformes digitals són massificadores, les xarxes van plenes de petites mostres culturals. I avui aquestes petites coses tenen un camp immens per recórrer.
