PeriodistaSENTIR UN GOVERNANT estatal parlar de la ‘nova normalitat’ i posar-me a tremolar és tot u. I no és perquè no sigui conscient que hi ha molts aspectes de les nostres vides i actuacions socials que el covid-19 ens ha acabat de demostrar que havíem de canviar, sinó perquè em fan sentir aquesta ‘nova normalitat’ com una nova amenaça. La pandèmia és una desgràcia immensa de les conseqüències de la qual encara no ens podem fer una idea precisa. Igualment, potser sense voler, potser per incapacitat, se’ns presenta com una desgràcia més la ‘nova normalitat’. Si més no, en cap cas veig que es posi l’accent en les oportunitats, que, malgrat tot plegat, també hi són.
La gestió cultural més avançada, potser des de la crisi del 2008 però fins i tot abans d’això, va començar a entendre que la cultura havia de deixar de ser l’espectacle per a unes elits i també per a les grans masses sense forma ni procedència (tot i així, aquest és el model que es premiava fins fa dos mesos). Va veure que havia de fer una funció social de més calat o, encara més ben dit, que havia de ser un element inherent de la societat i néixer i créixer des d’aquesta base social. Aquesta visió té molt a veure amb l’actuació de proximitat, precisament la que ara ens obre com a oportunitat la ‘nova normalitat’ com s’hauria d’entendre, no com se’ns presenta.
Aquesta mateixa setmana, a l’ARA Balears es publica una entrevista que vaig gaudir de fer a Miquel F. Oliver, degà de la Facultat d’Educació de la UIB. Parla de la necessitat de transformar l’actual model educatiu cap a l’escola de comunitat, per a una cohesió necessària i urgent, per a una implicació de tothom, per evitar l’abandonament escolar i per anar cap a una societat més igualitària. També per evitar que triomfi l’altre model, sempre excloent, de l’escola entesa com a mercat.
Tot això és aplicable a la gestió de la cultura o a la manera d’entendre-la. Amb els ulls oberts a qualsevol manifestació cultural, vingui d’on vingui, que avui ens arriba d’arreu, la ‘nova normalitat’ hauria de posar l’èmfasi a treballar la cultura de comunitat, de proximitat, la cultura socialment cohesionadora i no excloent, per enfortir-se com a societat cultural i, sobretot, per evitar o pal·liar l’absentisme cultural -l’absentisme de l’escola és una rialla, i no ho és, si es compara amb l’absentisme que hi ha a la cultura. En tot cas, en aquest model cultural, el consum de la cultura ha de ser una conseqüència, i no l’objectiu de principi i gairebé únic, si més no perquè sense fonaments mai no aconseguirem construir un sostre sòlid que ens guareixi. I això no ho veig dins el disseny de la ‘nova normalitat’, això si és que hi ha algú que pensi en aquest disseny en termes culturals. Veig que les línies de treball que ha fet públiques el Govern balear se centren, sobretot, en el consum i a cercar “nous consumidors culturals”. I això és la vella normalitat. Res no canvia.
