Fa anys que els col·lectius ecologistes han posat damunt la taula la necessitat imperiosa de decréixer que tenen aquestes Illes. L’ARA Balears, en els seus set anys de vida, ha tractat el tema sovint: Ens hem demanat quins són els límits per estimular que se’n posin. Hem denunciat, entre altres coses, que les Balears són un territori sota una pressió extrema, amb una saturació a la qual vàrem donar mida: XXL. En tot cas, no són mesures que només es plantegin a les Illes, se’n parla a molts altres països i ciutats, sovint respecte del nombre de turistes i d’altres vegades també per la necessitat de minvar una productivitat industrial que és una de les còmplices més estretes del canvi climàtic.
A l’Arxipèlag, però, el decreixement va lligat bàsicament i gairebé de manera única al turisme, i va lligat també a un altra estratègia que és igualment imprescindible: la diversificació. Sempre ha fet por parlar-ne, i és lògic que ara en faci més encara quan, a causa del covid-19, no hi ha turistes i centenars de milers de persones es troben sense feina. És comprensible que la desesperació temporal faci que molta gent cregui que l’únic camí de sortida, el més ràpid, sigui tornar al més aviat possible a la conjuntura de l’estiu passat i dels anteriors. No és possible, ras i curt. És el que venia a dir, la setmana passada, el col·lectiu Alternatives en la seva presentació: Tanmateix no rebrem 14 milons de turistes enguany, ni tampoc el 2021 i, per tant, l’economia balear no pot dependre d’això, afirmen. Proposen alternatives, cosa que sempre ajuda.
Sovint aquestes setmanes pandèmiques he pensat que aquell decreixement del qual molts no volen ni sentir parlar ha acabat imposant-se. I ho ha fet d’una manera tan radical que, com informava Alba Tarragó al setmanari de l’ARA Balears, hem passat de sumar un milió més de turistes cada any a no tenir-ne cap. Això no ha arribat per quedar-se, almenys no en aquesta mesura tan dràstica, però sí de manera bastant flagrant. I tanmateix ara ja podem tenir ben per segur que el decreixement no haurà estat una decisió nostra sinó l’obligació que, en una altra mesura, havia de ser.
Ara bé, allò que no es decideix sinó que s’imposa –ja sigui per una pandèmia, ja sigui per un mal tan i tan greu com la crisi climàtica i la conseqüent pèrdua de la biodiversitat i la qualitat de vida– ho hem de gestionar. Vull dir que serà molt diferent si es posen les eines, les mesures per poder gestionar-ho i, decreixent i diversificant, perquè podríem aconseguir anar allà on volem i no on la imposició ens dugui.
