Ho escoltàvem a casa mil vegades quan érem nins i no tant: “Si en dius una, de mentida, l’hem de poder creure”. Millor dit, per casa el que deien és que aquella mentida havia de ser “creguedora”. Segurament mentíem tan malament com ho ha fet aquest divendres Fernández Díaz o com ho va fer María Dolores de Cospedal amb allò de l’acomiadament en diferit de Bárcenas, tot un 'hit' a les llistes dels vídeos més vists i més riguts de l’Espanya recent. Per si no n’haguéssim tingut a bastament amb el ministre de l’Interior, Rajoy ha fet declaracions sense plasma pel mig per defensar Fernández Díaz amb això de l’assetjament que pateix el pobre Rato a Twitter: amb això de la seguretat, dels drets i de les llibertats “s’ha d’anar amb molt de compte”, ha fet via a dir el president espanyol, com si la pressa fos cosa del seu natural. No són creguedors, diria ma mare, mentre que qualcú altre afegiria allò de “nosaltres ens podem fer el beneit, però no ens agrada gens que ens hi prenguin”. Maquiavel, a la seva obra cabdal, que és a la tauleta de nit de bona part dels polítics de la vella escola, assegurava que el governant mentider sempre troba qui es deixa enganar, però no podem oblidar que 'El Príncep', si bé defensa que la mentida és una necessitat política, diu que no és menys necessari saber amagar el natural mentider i tenir una enorme habilitat per fingir. Davant aquestes actituds de certs mandataris, avui tenim l’avantatge que tot d’una se sap tot, en bona mesura gràcies precisament a aquestes xarxes socials a les quals Rodrigo Rato no hi té compte. A la mentida, l’actualitat li ha escurçat encara molt més les cames. Ho haurien de tenir en compte.