NO SÉ SI TÉ GAIRE sentit recomanar un llibre quan està demostrat que es recomana sol. No estic parlant de cap best seller, ni d’una obra renouera, ni tampoc amb una trama d’acció de les que et treuen la son. Ben bé és tot el contrari. Mai no sé què fer fora de casa, el darrer treball de Neus Canyelles, és una d’aquestes exquisideses que, precisament per no fer renou, per ser l’expressió de la inacció, per la seva senzillesa i per la sinceritat que transmet, va aconseguir un merescut premi Mercè Rodoreda 2013 i ha estat l’obra més demanada a la Setmana del Llibre en Català, que ahir tancava les portes amb un 50% més de vendes que l’any passat. N’estic contenta, de tot plegat. I és que quan llegeixes Neus Canyelles saps que escriu per qualsevol cosa que res no té a veure amb aconseguir les millors vendes, i sempre s’enduu reconeixements. No ho solen ser, els llibres de contes, els més venuts. Però aquest Mai no sé què fer fora de casa, escrit de manera tan extraordinària com escriu Neus Canyelles, com si algú et xiuxiuejàs suau, natural i molt de prop, té el do de la seducció. En un exercici gens fàcil i, sobretot en aquest cas, absent de qualsevol pretensió, aquesta dona que mai no sap què fer fora de casa t’acosta als clàssics a la vegada que et fa còmplice de la seva quotidianitat, tan normal i alhora tan llunyana i misteriosa. No és un llibre per llegir-lo de cop, sinó conte a conte aprofitant les pauses, els moments que vols abstreure’t d’una realitat que a tu, com a l’escriptora, sovint se’t fa difícil de comprendre. I, de sobte, t’adones que és el llibre que vols que t’acompanyi. De sobte, a aquesta dona li demanaries que si no sap què fer fora de casa, que no surti. Que escrigui.
