Habitualment, els estudis ens serveixen per constatar allò que ja sabíem o intuíem. El nivell de l’expressió oral en català és baix o molt baix en l’alumnat de les Illes Balears que té 11 o 12 anys, alerta l’Institut d’Avaluació i Qualitat del Sistema Educatiu de la Conselleria d’Educació. És un dèficit que han comprovat que afecta més del 45% dels alumnes. No sé quins resultats donaria si l’anàlisi es fes en nivells universitaris, o si s’examinàs com parla la gent pel carrer, o les persones que tenen càrrecs públics, o si es qualificàs els professionals que posen veu als mitjans de comunicació orals, però també ho podem intuir i no crec que fos per quedar-ne molts satisfets.
El sistema educatiu dona infinitament més importància a l’expressió escrita que no a l’oral, com també es valora més socialment. És una mena d’inversió de l’ordre natural, no només en el sentit que primer aprenem a parlar i després a escriure, sinó perquè passam molt més temps parlant que escrivint. També, en cert sentit, és una inversió de l’ordre pràctic. Tot i que les més o manco recents formes de comunicació a través de les pantalles i teclats hagin multiplicat infinitament la pràctica de l’escriptura, que no la correcció, hauran de canviar molt les coses perquè la parla no sigui essencial a les nostres vides. De moment, però, s’avalua l’ortografia dels alumnes, però poc o gens la fonètica, l’expressivitat oral, la construcció del llenguatge, la riquesa del vocabulari quan es parla i, entre altres coses, les interferències d’altres llengües, cosa que és molt flagrant quan n’hi ha una que té una posició dominant respecte de l’altra, com és el cas del castellà amb el català. El sistema d’ensenyament espanyol sempre ha treballat poc l’oralitat. I això va en detriment de la llengua que té una posició de feblesa, com també demostra aquest estudi: l’alumnat analitzat assoleix millors nivells d’expressió oral en castellà.
I com que se suposa que aquests estudis es fan des de la Conselleria d’Educació per detectar les mancances i prendre mesures per pal·liar-les, no queda més remei que reforçar l’oralitat. Dit amb tota la humilitat de qui no es dedica a la docència i que respecta la tasca que fan la immensa majoria dels docents, a les aules s’hauria de parlar més, s’haurien de fer més exposicions i avaluacions orals i el professorat hauria d’estar tan atent a la correcció, com quan avalua qualsevol treball escrit. I s’ha de reforçar sobretot en català, perquè els mals usos que estam detectant ara van camí de cronificar-se. La cronificació significa el canvi de la llengua. I en els nivells en què ens movem, això significa una llengua més pobra, menys autèntica, menys pròpia i poc o gens apropiada.
