OBSERVATORI

Un fotimer d’objectius

De la lectura del segon document del Pla de Cultura (PdC), presentat fa unes setmanes, la primera conclusió que una treu és que, a hores d’ara, a les Illes encara està tot per fer. Les 80 pàgines que té el document serveixen no només com a esborrany per al pla de treball que es vol dur a discussió, sinó que, com a pla de treball, són un reflex força exhaustiu de deficiències, anomalies i males pràctiques històriques del nostre sistema cultural. No ho diu així, és clar, però no cal ser gaire viva per fer-ne aquesta lectura.

Quan el PdC parla, per exemple, d’elaborar i aprovar per consens un “Codi de Bones Pràctiques en Cultura de les Illes Balears”, vol dir que els anys que fa que en parlam i, no només això, que totes les vegades que en els darrers anys els mitjans de comunicació hem publicat les fotos dels responsables de les principals institucions al costat de representants d’associacions professionals d’un àmbit o un altre de la cultura manifestant el compromís de complir amb els codis de bones pràctiques existents, era només una pantomima. Res, paper banyat. El PdC en farà un altre, de codi de bones pràctiques. Li desitjam millor sort, encara que només sigui per no perdre més el temps.

Quan el PdC apunta, per exemple, la voluntat de transformar els òrgans de govern dels equipaments culturals (patronats, comissions executives, etc.), ara integrats molt majoritàriament per càrrecs polítics i persones de confiança o d’interessos específics, i amb una clamorosa manca de professionals i tècnics, per força ens hem de demanar si no fa anys que s’hauria d’haver pres aquesta decisió o, si més no, per què no s’ha fet ja durant aquesta legislatura, que ja va per les tres quartes parts de la seva vida. Quan s’aprovi, si s’aprova el PdC, faltaran molt pocs mesos per a les eleccions. Hi haurà temps o deixarem la pilota damunt la teulada, una vegada més?

Un altre exemple: Quan el PdC parla de crear un Consell de la Cultura i de les Arts de les Illes Balears, una recorda que, almanco d’ençà que la consellera Bàrbara Galmés (any 2007) ho va posar com un dels objectius prioritaris abans de la seva destitució del càrrec, n’hem sentit a parlar reiteradament, però no se n’ha fet res. Un òrgan com aquest és una manera d’assegurar que les polítiques i accions culturals tinguin el consens necessari per salvaguardar-se dels canvis polítics, garantir la vigilància en el compliment dels compromisos i també, i sobretot, promoure la participació. La creació del Consell era, com recorda també el PdC, un dels compromisos de l’Acord per a l’estabilitat política i el futur sostenible de les Illes del 2007. Ha plogut. Ara, quan la legislatura té per davant un any, només en tornam a començar a parlar.

I un més, d’exemple, entre el fotimer d’objectius que es llegeixen a les 80 pàgines del segon document del PdC: Quan es remarca la necessitat de posar en valor la feina dels professionals de la cultura, i es fa des de la consciència de la precarietat amb la qual es treballa en el sector, s’ha d’esperar que el PdC o el pacte que hi ha d’haver tingui capacitat d’incidència per augmentar significativament els pressupostos dels equipaments i de les polítiques culturals, atès que se’n deriven la majoria de feines per al sector. De moment, els increments pressupostaris són tan irrisoris que no poden ni plantejar-se aquest capítol.

Podria posar-ne molts altres exemples, tenint en compte l’exhaustivitat del que encara només és un segon document de treball. Hi haurà temps per fer-ho, perquè la sensació, ara per ara, és que del PdC se’n parlarà més del que s’executarà, per una qüestió de temps i capacitat. Encara que el PdC estableixi un termini d’execució que arriba al 2027, massa sabem que el que no es fa de tot d’una té moltes possibilitats de quedar enlaire. En tot cas, com deia, el document va carregat d’objectius, i encara promet ampliar-se tantes vegades com calgui segons les idees i necessitats que es vagin posant sobre les taules de debat que estan per venir. Un fotimer d’objectius, i no hi són tots. Voldria recordar que bona part de les col·leccions d’art públiques no estan registrades ni conservades en condicions; això també hauria de fer part del PdC.

Una està convençuda que les persones que tenen la responsabilitat del PdC estan carregades de lloables intencions de posar ordre i concert a les polítiques culturals i de fer-ho des de la participació. No sé si aquestes persones es veuen tan desbordades pels objectius a assolir, com quan una quan llegeix el seguit interminable de bons propòsits que hi ha al Pla. Potser seria bo que, un cop apuntades totes les necessitats, es fes una versió molt reduïda del PdC, de 10-20 prioritats, amb l’objectiu únic de poder gestionar-les.