ARA COM ARA, després de 40 anys de presència del català en el sistema educatiu propi i quan més gent que mai té coneixement de la nostra llengua, ja hauríem d’estar dedicant tots els esforços en aquest àmbit a assolir una qualitat -un poc més que suficient- en el seu ús oral i escrit. Hauríem de poder treballar per enriquir la llengua pròpia, tant amb noves paraules com amb la recuperació dels vells mots i expressions que cauen en desús i que avui encara ens donen identitat i ens singularitzen. Hauríem de trobar-nos ja en el temps que un està per damunt de les ingerències, que no entén de predominis, que s’allunya dels calcs ridículs, perquè té la seguretat i la naturalitat del camí de la correcció, que és el que es veu que s’aconsella a qualsevol llengua excepte a la nostra. Hauríem de ser-ne transmissors, sobretot per respecte al dret que tenen els altres de conèixer-la. Hauríem de poder treballar perquè una vida en la llengua pròpia fos possible en tots els àmbits del país, i això sense perjudici de la convivència amb altres llengües, tantes com puguem. No cal continuar, no som aquest estadi, ni prop fer-s’hi.
Només els darrers deu o quinze dies, les Balears han tornat a servir a taula un frit i bullit de llengua, un enfilall de desgavells que, ara mateix, ens defineixen amb més precisió que aquella teòrica dada que més del 80% de la població escolaritzada a les Balears té coneixements més que suficients de català.
Podem començar per una anècdota que no és tan anecdòtica i acabar per una llei, que aquí tenim un poc de tot a l’hora de cercar exemples de l’estat de la qüestió. Podem començar per un gran magatzem, l’Fnac, que no té cap mirament de confessar que la pràctica absència de la retolació en català a la seva nova botiga de Palma respon a “les presses” per obrir-la. Entesos.
Podem continuar per un director de cine que, perquè el Govern no subvenciona el seu nou projecte, tot d’una ho atribueix a una imposició lingüística, quan sembla que no complia altres requisits determinants, com ara tenir finançament. Així aixeca la veu i queda bé ell davant tots aquells que s’han avesat a dir que la llengua és aquí una ideologia que se’ls imposa. La llengua, una ideologia? Com els metges, que s’excusen a preferir salvar vides, que és una de les estupideses més grans que, en bona mesura, també es consenten en aquesta terra.
Podem continuar amb l’oposició de certes formacions a la creació de l’Oficina de Drets Lingüístics. Això, i en molts dels casos, capgirant la realitat segons la qual la llengua dominadora passarà a ser la llengua víctima. I després ve l’avantprojecte de llei educativa per la qual no cal que hi hagi uns mínims per al català a l’ensenyament, quan feia dècades que hi estaven establerts. Hauríem de ser en un altre estadi i no en un moment de retrocés que afecta la llengua com tantes altres coses. Alerta que no hauríem d’arribar a pensar que necessitam un Bauzá per tornar a unir-nos en el rebuig al despropòsit.
