FORABROMES
Opinió 13/12/2019

La història interminable de Cas Coix

i
Cristina Ros
2 min

A L’ESQUENA duim un caramull d’històries interminables. Suportam el pes d’una motxilla que, en avançar el temps, s’omple amb més i més pedres de les que es posen als camins per fer el trànsit de difícil a impossible. Les pedres són els entrebancs que troben uns projectes -molts dels quals culturals- que, si bé ningú va dir que realitzar-los fos senzill, acaben per configurar un relat al qual no es veu mai el moment de poder posar el punt i seguit. Podríem parlar del Centre Internacional de Fotografia, tot i que sembla que a la fi se n’han pogut començar les obres. Podríem parlar del Museu de Formentera, de les cases de Llucalcari o de la de Blai Bonet, perquè encara que tots aquests projectes varen rebre un impuls la legislatura passada, es fa difícil determinar quan i com acabaran per poder començar. Podríem parlar de Can Weyler, de Can Serra, de Bellpuig o del teatre Principal d’Inca. O hi podem afegir, amb vista al futur, el Sindicat de Felanitx, que ara que ja és un bé públic no crec que ningú de nosaltres arribi a veure’l en funcionament. Són només algunes de les històries interminables d’aquestes illes, projectes que es fan interminables per una suma -també interminable- d’inoperància, de rovell administratiu, de manca de decisió política, d’amiguismes, d’afinitats i desafectes polítics, d’escassesa de recursos i d’instruments i també, i moltes vegades sobretot, de falta d’interès.

Una d’aquestes històries interminables, ben paradigmàtica, és la de Cas Coix, nom amb el qual es coneix el cine Recreatiu de Llucmajor, amb una existència que es remunta al 1877, sempre en mans de la mateixa família. No record ara els anys que fa, molts, que s’ofereix perquè l’Ajuntament el compri: dotaria el municipi d’una infraestructura cultural de la qual està mancat, tornaria a donar vida a un referent cultural del poble i preservaria un edifici històric que, dit sia de passada, no està preservat perquè Llucmajor no té catàleg patrimonial. El cas és que en el mandat passat el pacte de socialistes, ecosobiranistes i El Pi n’activà la compra i s’aconseguiren 500.000 euros del Govern per a aquesta finalitat. Però els interessos de factòtums de la dreta local que ara governa, impediments per part de funcionaris afins, al·legacions i altres herbes han posat tots els pals a les rodes perquè la iniciativa s’endarrereixi fins al punt que, d’aquí a un parell de mesos, quan s’acabi la pròrroga atorgada per l’Executiu autonòmic, s’hagin de tornar els doblers per adquirir-lo i qui ho sap si entrarà en un estat de letargia, que potser és el que interessa als que no tenen gens d’interès que el projecte cultural de Cas Coix arribi a port. Desbloquejar-ho és senzill, però s’ha de voler, i s’hauria de voler aviat.

Aquest procés no ens és desconegut, ni és gaire diferent del de totes les històries interminables que arrossega la cultura. És, si més no, significatiu que això no passi, per exemple, en carreteres, l’execució de les quals és àgil i ràpida. Ha de ser cosa de l’interès, i per la cultura, ja sabem que n’hi ha poc.

stats