Quantes vegades no vàrem sentir per ca nostra allò de ‘Déu ens guard d’un ja està fet’? És la versió nostrada d’aquella premissa que diu que si els problemes tenen solució, per què preocupar-te’n, i si no en tenen, tampoc hi ha per què. Idò jo, què voleu que us digui, a vegades crec que aquesta dita és molt sàvia i d’altres crec que, a més de tremendament conformista, és del tot contraproduent.
Posem per exemple el palau de congressos de Palma. El final d’obra es podrà donar d’aquí a mes i mig o dos, però de moment no hi ha cap congrés, ni cap fira, ni un sol esdeveniment contractat que en justifiqui l’obertura. No, no vull pensar en l’aeroport de Castelló. És, en tot cas, el del nostre palau de congressos, un problema tan immens que et topes amb la seva immensitat cada vegada que entres o surts de Palma des del o cap al migjorn. Si a aquest cas hi aplicàssim el ‘Déu ens guard d’un ja està fet’, estaria fet de nosaltres. Més val que ens hi preocupem i, sobretot, que ens n’ocupem per no haver d’assumir la fama que ens podria donar això d’un mausoleu de congressos.
Si més no, mentre s’hi troba una solució que pugui activar aquesta macroobra de 125 milions d’euros, no estaria de més que ens servís per demanar-nos en què invertim els nostres doblers i si en aquest, com en altres casos, no l’hem començat sense saber gaire bé per què, sense estudis seriosos de viabilitat i idoneïtat i sense calcular-ne els costos. No em referesc al total del pressupost de l’obra i fins i tot puc obviar el pressupost del manteniment, que tot això segurament està més o menys calculat. En parlar de costos, hauríem de valorar també els socials, que tot allò que es gasta en un lloc no es pot invertir a l’altre. I amb aquest mort ens enterram.
