RAFEL NADAL ens ha demostrat massa vegades ja que sap jugar. Dins i fora de la pista, el tennista mallorquí ha fet evident el seu seny i les bones maneres. Sap guanyar i també sap perdre. Amb la mateixa esportivitat, sense un mal gest. Ahir donava una lliçó més en aquest sentit, en dir “gràcies, però no” al rector de la Universitat balear per un doctorat honoris causa anunciat a deshora. Amb aquesta mena d’“així no”, donava una lliçó al mateix rector, que encara ara no s’entén com va cometre la imprudència de fer públic un reconeixement que, tanmateix, depenia d’una votació de resultat en bona mesura incontrolable. I és clar, llançant el nom de Rafel Nadal al mig de la plaça pública, el rector Huguet va tenir allò que hauria d’haver previst: una forta controvèrsia. A aquestes altures, Llorenç Huguet ja hauria de saber que davant qualsevol aforament encara que sigui el més fidel, davant qualsevol proposta tot i que sigui d’allò més indiscutible, sempre hi haurà devers un 25% de la gent que no hi estarà d’acord. Si, a més, la proposta no es fa ni al lloc ni en el moment oportú, aquest tant per cent es multiplica notablement. I és que al marge que una pugui pensar que no és el Doctorat Honoris Causa per la UIB el reconeixement per a Rafel Nadal -per quina branca se li hauria de donar, ciències socials i jurídiques, arts i humanitats..., si la UIB no té uns estudis esportius?-, el més greu de tot és que el rector, que recordem que és repetidor, encara no sàpiga que no hi ha res més eficient per desbaratar un negoci que fer-lo públic abans de començar-lo. Com tampoc no hi ha res millor per cremar un candidat que posar-ne el nom en boca de tots. I així, Nadal no sol jugar.
