OBSERVATORI
Cultura 27/10/2017

Molt més que una qüestió d’imatge

i
Cristina Ros
2 min
LLUCMAJOR, PER EXEMPLE  Aquestes façanes hiperretolades es troben a la plaça on hi ha l’Ajuntament de Llucmajor. A cap membre del Consistori li poden haver passat per alt.

Em situu al bell mig de Plaça, a Llucmajor, la ciutat que tinc més a prop. No cal escriure més que ‘Plaça’, en majúscula, perquè tohom sàpiga que és la plaça de l’Ajuntament. Així que no hi ha cap membre del consistori llucmajorer al qual li pugui haver passat per alt l’aparició progressiva des de fa anys, però en un augment molt notori en els darrers temps, d’immensos rètols lluminosos, o no, i folres de façana plasticosos dels nous establiments comercials que s’estan unint als gens discrets d’un centre mèdic privat o d’algunes formacions polítiques que, elles també, varen voler jugar des del començament a veure qui la té més grossa.

Em situu al centre neuràlgic de Llucmajor per si puc ajudar que els governants del municipi deixin de fer-se els lloscos o, si més no, que canviïn de criteri o de gust o, millor dit, de cultura visual i emprenguin un camí cap a un major respecte al patrimoni i als veïnats. Podria haver anat a passejar per Palma o a molts altres pobles de l’illa, tenint en compte les honoroses excepcions d’aquells municipis que fa uns anys que varen aprovar una normativa respecte de la retolació comercial, el mobiliari al carrer i altres herbes. Són els pobles que tenen regulació en aquest sentit i que la fan complir, honoroses excepcions.

És cultura, és educació

Les actituds cridaneres no tenen límit entre els humans, especialment quan es tracta de vendre’s. Sobretot passa quan el que s’ofereix al local hiperretolat no té la qualitat per ser atractiu per si mateix, llavors la desfressa sol ser escandalosa. En canvi, aquell que ven qualitat i desperta interès pel seu fons sol ser discret en les formes i sobretot respectuós amb el paisatge urbà. Ofereix un altre missatge. No cal cridar, aconsellen les normes de convivència.

És clar que, si alguns comerciants -no tots, afortunadament- no tenen aquesta cultura, són els responsables de la ciutat els que estan obligats a dissenyar i fer complir una normativa, si més no perquè el seu deure és evitar la degradació del poble. Evidentment, hi ha una qüestió d’imatge, però la fermesa i el criteri en aquest sentit ultrapassen molt un tema de simple estètica.

Que la ciutadania i els visitants d’un nucli urbà, com de qualsevol paisatge, tinguin o es trobin un entorn ordenat i harmònic, sense agressions violentes a les façanes, amb materials que estiguin en consonància i no en dissonància amb l’entorn, amb unes mides proporcionades, amb un posicionament adequat i amb una intensitat lumínica que no cegui els ulls, és donar a la població una lliçó de cultura, un missatge educatiu que cap consistori hauria de defugir entre les seves responsabilitats.

No és una responsabilitat ni un tema baladí. Passejam entre façanes, entram i sortim dels locals comercials, els infants creixen mentre juguen al davant. Es pot optar per donar via lliure a les manifestacions més agressives, amb una total manca de respecte pel patrimoni de la ciutat, i aquest serà l’ambient en el qual creixeran les generacions una rere l’altra: entendran que no importa si vens merda, que tot va bé si s’anuncia en format monumental. O es pot optar per estimular actituds més serenes, també en la retolació. Qualsevol acció té conseqüències: una cultura o una altra.

stats