PER SER EXACTES, varen ser un minut i trenta segons, repartits entre quatre candidats (33 segons cada un), els que varen donar de vida a la cultura sumant tots els debats emesos en els darrers dies de campanya. Va ser al final del d’Atresmedia, en el temps aquest que se’n diu de descompte. En els altres, ni esmentar-la, i ja no sé dir què és pitjor. Quan un dels moderadors va esmentar la cultura, els líders dels partits majoritaris varen fer cara de no tenir-ho previst: la cultura, ni hi és, ni se l’espera. A la majoria d’ells només els va faltar demanar “Cultura? I això què és?”. En els 30 segons que tenien cadascun, hi va haver temps de retratar-se. La improvisació és un dibuixant hiperrealista. Si hi ha, hi ha, i si no, el buit.
La Marca España i lo español varen sortir pels extrems, cosa previsible d’altra banda. Els bessons Pablo Casado i Albert Rivera no tenen altra cosa dins el cap, si és que en tenen qualcuna. La intervenció de Casado va ser de nota, nivell del seu màster. En síntesi, va dir que l’espanyol és una cultura universal i per això han d’impulsar-lo. Molt coherent. I com que Rivera l’havia de superar, va aprofitar el seu torn per reivindicar la Marca España de la darrera legislatura d’Aznar, de qui Casado és el fill predilecte i ell li deu voler llevar el lloc. La Marca España és la nostra cultura, el millor que tenim, va dir, i va aprofitar per fer-nos saber, als espectadors i als altres tres del debat, que ell viatja: “de eso nos damos cuenta cuando viajamos”, un plural majestàtic que, estau-ne segurs, ens exclou.
Casado i Rivera, Rivera i Casado, a més de l’espanyol i de la Marca España, un únic compromís amb la cultura: la llei de mecenatge, gràcies a la qual els rics donaran doblers als projectes culturals sempre i només si s’estalvien de pagar-los a Hisenda. Diví. Així i tot, la redacció i aprovació d’aquesta llei sempre ha estat als programes electorals del PP, i quan ha governat mai no l’ha posada en marxa. Els rics tenen aquestes coses: sempre demanen més.
A la intervenció de Pedro Sánchez hi dedicarem 33 segons i ens en sobren la meitat: l’estatut del creador queda pendent i s’aprova en temps de descompte que la pensió sigui compatible amb els guanys de la propietat intel·lectual. Just i necessari.
Entre els candidats, sens dubte, qui millor va aprofitar el seu microtemps cultural va ser Pablo Iglesias. El líder d’Unidas Podemos va posar el dit a la nafra: donar suport a la cultura és pensar en els que la treballen, millorar les seves condicions de precarietat i salvar les dificultats que se’ls imposen. Molt encertat. Si el treball no es dignifica, la cultura ni es fa ni es valora. Això sí, Iglesias hauria estat gloriós si hagués corregit la dreta recordant als dos presents que a Espanya la cultura no és una. Però d’això ningú en va dir ni paraula. En prenem nota.
