Miquel Sbert: “Som dels que creuen que vivim dins un relat: els fets no existeixen”

PalmaÉs de les persones que coneixen més i millor els secrets i les veus, sobretot les veus, de la cultura popular a Mallorca. Miquel Sbert i Garau (Llucmajor, 1952) és dels que defensen que “cultura és tot allò que no és natura”, i així ho reivindica mentre parlam, i després afegeix que “l’antropologia actual ens fa veure que ‘natura’ és també un concepte cultural”. Amb aquesta perspectiva ampla, Miquel Sbert, doctor en Filologia Catalana, ha estudiat com pocs la poesia de tradició oral (és membre del Grup de Recerca en Etnopoètica de les Balears), les festes populars i la gastronomia, temàtiques de les quals tracten la majoria dels llibres que ha publicat fins ara. Ara acaba de treure la primera novel·la, 'El crim' (Lleonard Muntaner Editor), una ficció que parteix d’un doble assassinat que va tenir lloc a Sant Jordi -el poble on resideix l’autor- el 1929 i que va causar una gran commoció a Mallorca. 'El crim' es presenta aquest dissabte a la llibreria No Llegiu de Barcelona, en el marc de la presentació de l’obra premiada i les finalistes del darrer Premi Pare Colom d’Inca.

Què té 'El crim' de realitat i què té de ficció?

El 19 de novembre del 1929, un jove va matar una dona i el seu infant a la finca de Can Real, al pla de Sant Jordi. Va ser un crim molt cruent. L’assassí va anar a avisar els veïns, dient que els havia trobat. La notícia es va estendre. Els diaris en varen anar plens i hi varen posar la part morbosa. I tot i que aviat es va saber qui n’era l’assassí, popularment es va culpar el marit i pare dels morts d’haver instigat el crim, encara que la justícia el va absoldre. És un cas de judici paral·lel, de judici mediàtic, que en deim ara. Tot això va passar realment, com les publicacions que hi ha sobre el tema i, fins i tot, les dues plaguetes de gloses que Bartomeu Crespí en va fer i va imprimir poc després de la tragèdia, i que jo reproduesc al llibre. Però aquesta no és una novel·la del crim. El doble assassinat de Can Real és la base de la narració per descontar una història. M’atreu el joc de descontar, que és el que sol passar amb totes les històries.

“Els fets. Quin sentit té parlar dels fets? Ningú mai no hi és, davant dels fets, de les causes dels fets, que deuen ser fets també”, llegim a 'El crim'. És una novel·la sobre la subjectivitat de les històries?

Som dels que creuen que vivim dins un relat. Els fets no existeixen. Tot té la pàtina de la subjectivitat. Tothom conta el mateix crim, però ningú el conta igual. Tants caps, tants barrets. És així sempre. M’han dit, he sentit... Cadascú es fa la història seva i la conta a la seva manera. El relat corre, es perden els nexes i, a vegades, fins i tot la mateixa història apareix situada aquí i allà, com si tingués cames. Vivim del que sentim, del que pensam, del que llegim. Vivim en la mentida, i amb això no vull dir que la mentida es creï intencionadament. Hem de ser cauts i no tractar la veritat amb termes absoluts. Cal ser conscients de la relativitat de tot plegat.

El perill de les fonts orals. D’això en sabeu, vós, que tant ho heu estudiat en el marc de la cultura popular.

El perill no és només en les fonts orals, sinó també en les escrites. Ho veim cada dia, en relats fets a vegades amb ganes de tergiversar les coses, a vegades passats pel prisma personal... Al cap i a la fi, tot és cultura popular, entenent per cultura tot allò que no és natura, encara que aquest també és un concepte cultural. Qui ens prepara per ser consumidors de cultura? Les vies per les quals accedim a la informació necessiten passar molts sedassos. A més, les tecnologies de la comunicació ho han modificat tot i no sé si estam preparats per fer una selecció en aquesta allau gegantina d’informacions. Ens haurien d’ensenyar a seleccionar, com abans ens ensenyaven a memoritzar, que ara ja no cal. Per seleccionar bé, s’han de tenir uns valors molt sòlids i disposar de les eines que et dona llegir molt i reflexionar per posar aquests sedassos.

Parlau de valors. De fet, 'El crim' també aprofundeix en la bondat i en la maldat. Pensau que són intrínseques a l’ésser humà?

Amb el crim com a pretext, he volgut fer un llibre d’ètica que tractàs la bondat i la maldat com a fets biològics. Si es dona per fet que existeix la bondat biològica, per què no ha d’existir la maldat biològica? Ni la maldat és tan elaborada perquè no pugui ser vista com a biològica, ni la bondat és tan absoluta per no tenir també parts negatives. Allò que diu Umberto Eco com a darreres paraules d’ El nom de la rosa -“...una veritable enquesta policíaca ha de provar que els culpables som nosaltres”-és cert. Tots som culpables, tots tenim una part de culpa i, en entorns tan tràgics, ningú dels que l’envolten no en surt net. Tots som còmplices, en distints graus.

No voldria acabar sense demanar-vos per l’estat de salut de la cultura popular.

Prefereixo parlar de patrimoni cultural immaterial, una visió més àmplia. En tot cas, si ens referim a termes quantitatius, hauríem de dir que malament. Hi ha més gent dins uns grans magatzems que participant en una festa popular. Dit això, en termes qualitatius, tot aquest patrimoni cultural gaudeix avui d’una vitalitat extraordinària, amb nervi i molt sentiment. Els actes comunitaris i identitaris tenen un estat molt saludable. La gent, i la gent jove, hi participa, s’ho sent, ho viu. I no ho podem comparar amb la cultura de masses, perquè té uns mitjans poderosíssims que van exclusivament al consum del producte. Jo, el que voldria, és que amb els impostos que pag es finançàs la meva cultura.