LES HISTÒRIES PETITES poden ser les més significatives. De vegades, el pas del temps i, sobretot, alguns fets fan que aquestes històries prenguin, de sobte, una altra dimensió, i allò que vèiem com un fet de grandesa ens mostri algunes de les grans misèries que, malauradament, són massa habituals al nostre voltant.
Ens trobam a la carretera que va a Lluc, en un revolt molt a prop del Salt de la Bella Dona, just al punt on, el mes de gener de -ara ja-l’any passat, la pluja va contribuir a esfondrar un tram de la carretera. S’havia de reconstruir i el Consell de Mallorca, des del seu departament de Mobilitat i Infraestructures (gestionat per Podem), va decidir desviar un poc el traçat del camí i que de l’antic traçat sorgís un mirador ben especial. La decisió més encertada va ser posar-ho en mans del Gremi de Margers de Mallorca i reconstruir el mur del mirador amb la tècnica mil·lenària de la pedra en sec, un ofici que avui ja és considerat Patrimoni de la Humanitat, com també ho és la serra de Tramuntana. Això, en una illa on hi ha més de -es diu aviat- 20.000 quilòmetres de marges de pedra en sec.
Fins aquí, un 10, perquè segons es va encarregar de difondre el Consell, és la primera vegada que es reconstrueix un marge de carretera amb la tècnica tradicional, i aquest és el tercer més alt de l’illa. Li podem posar, a més, un 12, perquè es va habilitar un vial per poder contemplar el mur des de baix i comprendre la grandesa d’un ofici que augmenta la seguretat i la durabilitat de les parets, i que s’ha de fer tot i més per conservar (també recuperar l’escola de margers, per cert).
La història estranya i lletja de tot això és la d’un rètol, un simple rètol oficial de carretera. Situats al davant, el llegim: mirador de Pedra en Sec. No havia de ser aquest el nom, o en principi els responsables del departament de Mobilitat no volien que ho fos. La seva proposta era: Es mirador de sa pedra en sec. Ho consultaren amb els departaments lingüístics competents i tots els varen contestar el mateix: el primer article no s’ha de posar, perquè no es posa “el” a un camí, ni “la” a una torre, per donar-ne dos exemples. És més, remarcaren, l’article ha de ser literari, així que el nom correcte seria ‘Mirador de la Pedra en Sec’. Idò no.
Ara, que en llegir Miquel Adrover al Diario de Mallorca sabem que els alts càrrecs de Podem del Consell es varen queixar, precisament a Lluc, però per altres motius, que veuen “un excés de català” a la comunicació institucional, potser podem entendre -que no aprovar- que aquell rètol que volien que fos ‘Es mirador de sa pedra en sec’ ha acabat com a ‘mirador de Pedra en Sec’, sense cap article. Per no catalanitzar-lo, ni tan sols amb l’article literari propi de Mallorca, es degueren estimar més, fins i tot, canviar el significat, el sentit de la indicació. No cal dir que no és el mateix un mirador de la pedra en sec que un mirador de pedra en sec. S’ho haurien de fer mirar, perquè fets com aquests demostren un menyspreu malaltís cap a la llengua de l’illa en la qual governen.
