LA DISCIPLINA arquitectònica està fent un canvi molt interessant que ja es deixa sentir als principals centres de pensament del món. Sé que no en som cap experta i que aquí, a les Illes, hi ha veus més que autoritzades per encetar un debat que requereix ser abordat. Quan els promotors i constructors encara ploren perquè no veuen remuntar el sector que els va donar tant a guanyar i ja s’adonen que per ventura mai no tornaran aquells temps; quan encara són molts els arquitectes que lamenten la baixada en el volum de la feina que ha provocat la crisi, cada dia se senten més professionals que proclamen que l’arquitectura no és només construcció. És més, a les escoles i cercles més avançats en aquest sentit, construir ha deixat d’ocupar el lloc protagonista tant de les reflexions teòriques com de les pràctiques. L’arquitectura té una funció social que en cap cas es pot relacionar només amb l’edificació de l’habitatge, com s’ha fet amb massa freqüència fins ara. Detectar els punts de fricció social, les zones de conflicte ciutadà, els problemes de convivència, les carències i tants altres mals que pateix tota ciutat és un dels papers que juguen els nous arquitectes en el sentit de pensar quines intervencions i quins escenaris requereix la ciutat per millorar la qualitat de vida dels qui l’habiten. És una arquitectura amb una funció social, però també una disciplina amb un paper polític pel compromís que suposa. Tindrem temps per parlar-ne. Millor dit, n’haurem de parlar.
