IAQUÍ

A partir d’un camp de vinagrella

HO CONFÉS, ara no sé per on anar amb aquest article. M’he quedat extasiada mirant la bellesa del camp de vinagrelles menorquí en la fotografia que David Arquimbau ens aporta per al ‘Mirades’ central del diari i se m’han creuat les idees. Pensava que aquesta imatge idíl·lica que a tots ens complau contemplar en directe o en foto, vinagrelles i margalides salvatges pintant un jaç d’un groc exultant, representa allò que cap pagès voldria per al seu agre i menys per a l’hort que conrea. És una invasió i, en aquest temps, gairebé no et deixa veure les faveres, i els grells i els alls tendres s’hi perden pel mig. Fa fins i tot gràcia, com es llegeix al peu de foto del ‘Mirades’, que la UAB hagi advertit que “les Illes són especialment vulnerables a les invasions”. A bones hores ens ho han de venir a dir. Posada en aquests pensaments, em ve al cap la setmana, les setmanes que duim en la protesta contra les prospeccions petrolíferes. Si el president Bauzá deia fa dies que el turisme és el nostre petroli, mirau per on, es pot anar més enllà i afirmar que la imatge meravellosa del camp de vinagrelles, aquest camp sí que és el nostre petroli. I és que no ens hem d’equivocar, el turisme no és riquesa en si mateix. El turisme deixa doblers i a uns més que no als altres els converteix en rics. Però la riquesa és el nostre territori, des de la costa fins a foravila, el camp de vinagrelles, de margalides, d’oliveres i d’ullastres, les parets seques, la serra i el pla, les petites cales i els penya-segats. Per aquesta riquesa vénen la majoria dels turistes i hi hauríem de venir tots si ens féssim estimar un poc més. Ara som jo que m’equivoc: haurien de venir si nosaltres mateixos ens estimàssim un poc més.