Des del moment que Palma, en el mandat passat, va fer públic el seu propòsit de presentar una candidatura a ser Patrimoni Mundial de la Unesco, i fins i tot va posar lema abans que no continguts, "Palma, paisatge cultural sobre la mar", en aquest mateix espai ja es va dir que s'estava començant la casa per la teulada. A la candidatura se l'estava dibuixant com es dibuixa una postal, però de les d'abans. Un conjunt d'edificis històrics en una fotografia certament maca que, a més, té la sort de veure's completada per la mar i un ambient assolellat. Maca foto, però estàtica. Aquestes imatges no serveixen ja ni per enviar una salutació a la família, ni tampoc com a ganxo real per a una web turística. La Unesco també ha canviat els criteris amb els anys i ja no vol això.

Per raons que no vénen al cas, fa temps vaig assistir als inicis d'una candidatura a Patrimoni Mundial i a la comparació d'aquesta amb altres que havien arribat a aconseguir la nominació sense ser, en principi, la postal que qualsevol hauria pogut imaginar. Record que es parlava de la gran diversitat dels patrimonis, però sobretot em va quedar que allò amb el que realment està interessada la Unesco és en la voluntat i en la capacitat de transformació d'una ciutat o d'una regió a partir de la pròpia nominació, vull dir també en el temps que es treballa la candidatura. 

Intentaré explicar-me fent servir el mateix exemple de Palma. Si es vol posar l'èmfasi en el "paisatge cultural", els edificis gòtics, els patis dels casals, els carrerons del centre antic o les murades, aquests haurien de ser el teló de fons d'una ciutat i d'una ciutadania culturalment activa, amb una voluntat de crear cultura i de ser cultura, amb una capacitat creativa i amb una consciència cultural que, tot plegat, es converteixi en el motor i alhora també en la conseqüència d'una transformació social. Són els signes del temps i benvinguts siguin.